dilluns, 30 de desembre del 2019

Crítica de concert: Jordi Savall

PALAU BACH



El Nadal de Jordi Savall



Le Concert des Nations. La Capella Reial de Catalunya. Katja Stuber, soprano. Raffaele Pe, contratenor. Martin Platz, tenor. Thomas Stimmel, baríton. Dir.: Jordi Savall. J. S. Bach: Oratori de Nadal. PALAU DE LA MÚSICA. 17 i 18 DE DESEMBRE DE 2019.


Crítica publicada a  la Revista Musical Catalana


ANAR A LA CRÍTICA


Crítica de concert: Orquestra de Cadaqués

BCN CLÀSSICS



L’adéu de l’Orquestra de Cadaqués



Orquestra de Cadaqués. Cor Estatal de Letònia. Martin Fröst, clarinet. Ricarda Merbeth, soprano. Olesya Petrova, mezzosoprano. Josep Bros, tenor. Steven Humes, baix. Dir.: Gianandrea Noseda. Obres de Mozart i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE DESEMBRE DE 2019.


Crítica publicada a  la Revista Musical Catalana


ANAR A LA CRÍTICA

diumenge, 22 de desembre del 2019

Crítica d'òpera: Cavalleria rusticana - Pagliacci

LICEU



CAVALLERIA - PAGLIACCI: EL GRAN "TOUR DE FORCE" D'ALAGNA



Cavalleria rusticana de Pietro Mascagni. Elena Pankratova, soprano. Mercedes Gancedo, soprano, Roberto Alagna, tenor. Gabriele Viviani, baríton. Elena Zilio, mezzosoprano. Pagliacci de Ruggero Leoncavallo. Aleksandra Kurzak, soprano. Roberto Alagna, tenor. Gabriele Viviani, baríton. Vicenç Esteve, tenor. Duncan Rock, baríton. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Cor del Gran Teatre del Liceu. Henrik Nánási, direcció musical. Damiano Michieletto, direcció escènica. Eleonora Gravagnola, reposició. Paolo Fantin, escenografia. Alessandro Carletti, il·luminació. Coproducció Royal Opera House Covent Garden (Londres), La Monnaie (Brusel·les), Opera Australia (Sidney) i The Göteborg Opera. Barcelona, 5 de desembre de 2019.


Xavier Pujol


S'acosta Nadal i el Liceu, com fan molts altres teatres, ha decidit, un any més, oferir una programació atractiva per a aquell públic no especialitzat que en aquestes dates de celebracions decideix, potser per única vegada al llarg de la temporada, anar una nit a l'òpera.

En aquesta ocasió l'oferta ha consistit en el tradicional doble programa integrat per Cavalleria rusticana i Pagliacci, la cèlebre parella d'òperes curtes veristes que la tradició ha convertit en un matrimoni indissoluble.
Per reforçar la indissolubilitat de la parella, el Liceu ha triat la celebrada producció d'aquests dos títols signada per Damiano Michieletto presentada amb èxit al Royal Opera House londinenc i que va obtenir el 2016 el premi Lawrence Olivier al millor espectacle operístic.
En la intel·ligent proposta de Michieletto les dues òperes, bo i respectant la literalitat de la música de cadascuna, s'entrellacen com si fossin dos capítols d'una mateixa història. D'aquesta manera, Pagliacci transcorre en el mateix petit poble italià on té lloc la tragèdia de Cavalleria rusticana i alguns personatges de cadascuna de les òperes apareixen, en papers muts, en l'acció escènica de l'altra. Això passa de manera especial en els coneguts intermezzi. En el de Cavalleria es veu com Nedda festeja amb Silvio i en el de Pagliacci veiem com Mamma Lucia acull una Santuzza penedida d'haver causat la mort de Turiddu amb la seva denúncia.
A més d'intel·ligent la proposta és pertinent. Les dues òperes són molt pròximes en estil, es van estrenar amb només dos anys de diferència i les dues giren al voltant de la gelosia, la venjança i l'assassinat en una Itàlia rural, religiosa i pobra.
La resolució escènica de la proposta de Michieletto va ser brillant. L'escenografia giratòria creada per Paolo Fantin va funcionar prou bé per explicar les històries, va estar ben il·luminada per Alessandro Carletti i la direcció d'actors era completa, pertinent i acurada. El resultat va ser una bona proposta escènica nova i fàcilment comprensible per a uns títols arxiconeguts.
Cantar els dos papers principals de tenor de Cavalleria rusticana i Pagliacci, dos papers exigents i difícils, en una mateixa sessió no és cap novetat, però resoldre aquest "tour de force" al nivell amb què ho va fer Roberto Alagna no és gaire freqüent.
Com a Turiddu, Alagna va estar bé de veu, potent i brillant, però amb un excessiva tendència a cantar uniformement forte, amb pocs matisos i fraseig pla; en Pagliacci va estar sensacional en tot moment i el seu "Vesti la giubba" va ser antològic. En la seva esplèndida maduresa, Alagna deu ser un dels pocs tenors capaços d'enfrontar el repte de cantar Turiddu i Canio en una mateixa sessió i d'entre aquests pocs és gairebé segur que és el millor.
El baríton Gabriele Viviani, també va interpretar dos personatges, a Cavalleria va cantar la part d'Alfio i a Pagliacci la de Tonio. El repte no té l'exigència de la part protagonista de tenor, però també presenta prou dificultat. Ell també va estar millor en Pagliacci que en Cavalleria.
Com a Santuzza el Liceu va presentar una cantant que debutava al teatre, la soprano russa Elena Pankratova, una cantant de veu potent però poc adequada al paper i que amb una brillantor una mica àcida i metàl·lica a la zona aguda, sembla més idònia per al repertori germànic i eslau.
Com a Nedda vam tenir la soprano polonesa Aleksandra Kurzak que, amb veu adequada, va excel·lir en la interpretació del personatge omplint-lo de matisos.
Excel·lents també la Mamma Lucia i la Lola de Cavalleria interpretades respectivament per Elena Zilio i Mercedes Gancedo i el Beppe de Pagliacci cantat per Vicenç Esteve.
Molt decebedor, a Pagliacci, el Silvio del nord-americà Duncan Rock.
El cor va estar molt bé en dues òperes que li permeten intervencions importants i l'orquestra va presentar un rendiment inferior a l'esperat. La direcció d'Henrik Nánási a la nit de l'estrena va ser només correcta, sense cap relleu i amb algun problema de concertació.



(Versió original, en català, de la crítica que es va publicar a Opera Online el 5 de desembre de 2019)


Crítica d'òpera: Cavalleria rusticana - Pagliacci

Cavalleria - Pagliacci: Alagna's Great Tour de Force



Crítica de Cavalleria rusticana i Pagliacci publicada a Opera Online el 5 de desembre


ANAR A LA CRÍTICA

Critica de concert: OBC - Josep Pons

TEMPORADA OBC



Una òpera d’obscura bellesa



Rinat Shaham, mezzosoprano. Robert Bork, baríton. Dir.: Josep Pons. Obres de Dvóřak, Brahms i Bartók. L’AUDITORI. 24 DE NOVEMBRE DE 2019.


Crítica publicada a  la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Doña Francisquita

LICEU



RESCATAR DOÑA FRANCISQUITA



Doña Francisquita d'Amadeu Vives. María José Moreno, soprano. Ana Ibarra, mezzosoprano, María José Suárez, mezzosoprano. Celso Albelo, tenor. Miguel Sola, baríton. Alejandro del Cerro, tenor. Isaac Galán, baríton. Lucero Tena, castanyoles. Gonzalo de Castro, actor. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Cor del Gran Teatre del Liceu. Óliver Díaz, direcció musical. Lluís Pasqual, direcció escènica. Leo Castaldi, reposició. Coroducció Gran Teatre del Liceu, Teatro de la Zarzuela (Madrid), Opéra de Lausanne. Barcelona, 10 de novembre de 2019.


Xavier Pujol.

No és fàcil explicar que és Doña Francisquita, ni aclarir una mica l'enorme pes de les connotacions de tota mena que pesen sobre aquest títol fins l'extrem de gairebé esclafar-lo i fer-lo impossible.
Per començar, Doña Francisquita, estrenada el 1923 a Madrid, no és una òpera, es una zarzuela, és a dir una obra musical que, com el singspiel alemany, alterna parts cantades amb parts parlades. En segon lloc, Doña Francisquita és l'obra mestra d'Amadeu Vives (1871 - 1932) un compositor català que després d'haver fundat l'Orfeó Català, una de les institucions musicals de més prestigi de Catalunya, lligada des dels seus orígens al catalanisme polític, decidí, a principis de segle XX, desenvolupar la seva activitat professional a Madrid. Una "traïció" que a Catalunya, molts, no van perdonar mai. Potser a Europa costi d'entendre això, però en el context de les "difícils" relacions entre Espanya i Catalunya, s'entén perfectament.
Per agreujar més el problema Doña Francisquita és, entre moltes altres coses, un cant exaltat a la ciutat de Madrid i a la seva gent. Cada cinc minuts algun personatge crida "Viva Madrid" o alguna cosa similar. Ni París ni Viena, ciutats orgulloses d'elles mateixes i amb llarga tradició musical no tenen dedicada una obra similar.
Més connotacions encara, la zarzuela, en general, com també va passar amb el flamenco o amb les corridas¸ va ser un refugi cultural del franquisme per mostrar amb orgull a la pròpia població l'originalitat i singularitat d'una Espanya que, dominada per una dictadura, vivia d'esquena a Europa en tots els sentits.
Amb els pas dels anys la zarzuela va anar quedant arraconada i mentre el teatre i l'òpera es renovaven amb noves propostes que barrejaven encerts i errors, la zarzuela anava quedant com un refugi de nostàlgics que enyoraven esplendors antigues i que, en un error gravíssim, defensaven suposades "pureses" quan, per sort, el teatre és una de les formes d'expressió artística més fecundament "impures".
En aquest context ràpidament dibuixat arriba el projecte de coproducció de Doña Francisquita entre el Teatro de la Zarzuela de Madrid que, com el seu nom indica és un dels "temples" de la zarzuela, el Teatre del Liceu i L'Opéra de Lausanne. La direcció escènica va ser confiada a Lluís Pasqual, un director d'escena català amb àmplia experiència operística que ha treballat a tota Europa.
La proposta de Pasqual és complexa, en primer lloc ha eliminat les parts parlades que han estat substituïdes per la narració d'un actor, un excel·lent Gonzalo de Castro, amb textos totalment nous. Perquè l'obra no se li converteixi en una versió de concert amb narrador, el primer acte es desenvolupa el 1934 en un estudi de gravació on se suposa que s'està fent una versió en disc de l'obra, el segon en un plató de televisió de 1964, l'època en què, en ple franquisme, es feien a la televisió espanyola retransmissions en directe de zarzuelas. El tercer acte transcorre en època actual, en el curs d'un assaig general de l'obra en un teatre. 
Enmig de tot això, una aclucada d'ull de Pasqual: la supressió de les parts parlades sempre és resultat de la trucada telefònica d'un ministre del govern espanyol, una referència clara a la intromissió del poder polític en la vida cultural, una intromissió que Pasqual ha hagut de patir personalment diverses vegades al llarg de la seva vida professional.
Teatralment la proposta funciona, l'acció flueix lleugera i fàcil i li treu la pols a l'obra, una comedieta alegre, sentimental i graciosa, amb final feliç, basada en una obra de Lope de Vega que al seu torn s'inspira en un relat del Decameró de Boccaccio i que pel seu argument recorda vagament el Don Pasquale donizzetià.
Musicalment la representació del Liceu va assolir un nivell molt alt. El tenor Celso Albelo i la soprano María José Moreno van estar esplèndids tots dos en els papers estel·lars de Fernando i Francisquita, dos papers de molta exigència vocal que van resoldre amb aguts fàcils i ben timbrats, gràcia en el cant i molt bon coneixement de l'estil. El tenor Alejandro del Cerro i la mezzosoprano Ana Ibarra també van estar molt bé en els papers de Cardona, l'amic de Fernando i Aurora "la Beltrana", una actriu que també pretén l'amor de Fernando. María José Suárez i Miguel Sola van defensar amb suficiència dos papers "de caràcter" el de Doña Francisca y Don Matías i Isaac Galán se'n va sortir prou bé en el paper de Lorenzo, el rival de Fernando.
En el tercer acte vam tenir un regal. Molt ben presentada per la dramatúrgia que la va fer entrar en escena de manera totalment lògica, vam gaudir de l'actuació de Lucero Tena, una autèntica llegenda del flamenco que, amb 81 anys, va interpretar de manera magistral la part solista de les castanyoles en el cèlebre Fandango, una de les pagines més conegudes de l'obra.
El cor del Liceu va estar sensacional cantant una obra que coneix i estima profundament i el jove director Óliver Díaz va obtenir un notable rendiment orquestral i, el que és més important, va dirigir tenint cura dels cantants, de la concertació i buscant la lleugeresa que és el que més escau a la música suau de Doña Francisquita.
A Madrid, presentat el passat més de maig davant d'un públic ultraconservador, el muntatge de Pasqual va fracassar fins l'extrem que algunes representacions es van haver d'interrompre per les esbroncades del públic que exigia les parts parlades tradicionals amb que s'havia fet sempre l'obra. A Barcelona l'estrena va anar bé, va haver-hi divisió d'opinions entre el públic, però en cap cas no va haver-hi esbroncada. A Lausanne, lliure per fi de les pesadíssimes connotacions que arrossega l'obra a Espanya, Doña Francisquita molt probablement obtindrà un bon èxit perquè l'obra és bona i en la proposta de Lluís Pasqual hi ha molta intel·ligència.


(Versió original, en català, de la crítica que es va publicar a Opera Online el 10 de novembre de 2019)

Crítica d'òpera: Doña Francisquita

Liceu: Rescuing Doña Francisquita



Crítica de Doña Francisquita publicada a Opera Online el 10 de novembre


ANAR A LA CRÍTICA