Foto

Com assequen els mitjons els pianistes

Fotografia enviada per Irene Pujol

Al Palau

Actuació del Trio Vasnier al Palau.

Critica publicada a la Revista Musical Catalana el 7 de desembre.

ELEKTRA AL LICEU

Elektra: El testament de Patrice Chéreau.

Elektra de Richard Strauss. 

Waltraud Meier, mezzosoprano. 

Evelyn Herlitzius, soprano. 

Adrianne Pieczonka, soprano. 

Thomas Randle, tenor. 

Alan Held, baríton. 

Franz Mazura, baix-baríton. 

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. 

Josep Pons, direcció musical. 

Patrice Cheréau, direcció escènica. 

Vincent Huguet, director de la reposició escènica. 

Richard Peduzzi, escenografia. 

Caroline de Vivaise, vestuari. 

Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Teatro alla Scala (Milà), Metropolitan Opera House (Nova York), Festival d'Ais de Provença, Staatsoper Unter den Linden (Berlín) i Finnish National Opera (Hèlsinki). 

Gran Teatre del Liceu. 

Barcelona, 7 de desembre.

________________________________________________________________

La direcció escènica d'Elektra l'estiu de 2013 per al Festival d'Ais de Provença va ser el darrer treball del director cinematogràfic, teatral i operístic Patrice Chéreau que va morir l'octubre d'aquell mateix any.

Després de visitar Milà, Nova York, Berlín i Hèlsinki, el muntatge ha arribat finalment a Barcelona i ho ha fet amb, gairebé, el mateix equip vocal que va estrenar la producció fa tres anys, és a dir amb els mateixos cantants que van treballar els personatges sota les ordres directes de Chéreau i que s'han reunit al Liceu, sembla que per darrera vegada. Certament, estem davant el "testament" operístic del gran director francès.

L'Elektra de Chéreau és magnífica i està destinada a quedar com una fita, una referència, a partir d'ara ineludible, en les posades en escena del gran títol straussià.

Bàsicament el que ha fet Chéreau es complicar encara més les coses, transcendir la brutalitat primitiva del mite, anar més enllà de l'elemental estereotip psicoanalític amb que se solen enfocar els personatges i humanitzar-los, buscar en Klytämnestra la mare que en el fons desitja recuperar l'amor de la seva filla i en Elektra una filla desvalguda que encara busca i necessita la carícia de la mare i no només una dona en perpètua crisi histèrica posseïda per l'afany de venjança. La relació entre mare i filla és l'eix principal del treball de Chéreau però aquesta mirada "humanitzadora" s'estén també a tots els personatges i situacions de l'obra; en aquest sentit, per exemple, un detall com l'escena silenciosa de les criades escombrant el pati abans que el temible l'esclat orquestral obri la tragèdia és una gran troballa teatral. El palau dels àtrides no és només l'espai immutable i fora del temps on s'esdevenen, com en una cerimònia ritual, els fets d'un mite, es també una casa on hi viu gent, una casa que s'ha d'escombrar cada dia.

Chéreau humanitza Elektra, fent-la més humana la fa més pròxima i, per aquest motiu, més pertorbadora.

L'equip vocal va resultar gairebé ideal. Evelyn Herlitzius va enfrontar-se amb una energia immensa a un dels papers més durs, més cansats, exigents i difícils del repertori. Herlitzius va fer d'Elektra amb la veu, amb el cos, amb la dansa, amb la mirada. Herlitzius va estar posseïda per Elektra en tot moment.

Waltraud Meier, veterana, que ja fa mes de vint anys enregistrava aquest paper amb Daniel Barenboim a la batuta, va ser també una Klytämnestra ideal i va omplir de matisos el seu personatge. Adrianne Pieczonka també va estar molt bé en el paper de Chrysothemis, la germana "burgesa" d'Elektra, la dona que intenta escapar a través de l'oblit de la maledicció, de l'encadenat d'atrocitats que pesa sobre la família.

Bé Thomas Randle que va aconseguir donar personalitat a un paper teatralment important però musicalment anecdòtic com el d'Aeghisth i bé també Alan Held, com Orest, l'únic entre els intèrprets principals que no havia participat en el muntatge original.

A destacar també la presència en papers secundaris de cantants que van ser grans figures com Roberta Alexander en el paper de cinquena serventa i molt especialment la del baix-baríton Franz Mazura, una llegenda de l'òpera, que amb 92 anys va fer encara, amb dignitat, el paper de preceptor d'Orest.

Juntament amb els cantants, l'orquestra i el director titular del teatre van ser, també, i de manera justa, els grans triomfadors de la nit.

Elektra, la més agressiva musicalment de les òperes de Richard Strauss, una obra que en alguns moments se situa en el llindar de l'atonalitat, presenta unes exigències orquestrals altíssimes tan pel que fa al nombre d'instrumentistes com pel que fa a les dificultats de la densa orquestració.

Equilibrar aquella orquestra gegant amb les veus costa molt, Josep Pons ho va aconseguir gairebé sempre, però a més va saber trobar matisos, va fer cantar les melodies que, sovint subterràniament, recorren l'obra. Ell també va humanitzar Elektra i va dur a la pràctica aquella afirmació de Richard Strauss segons la qual les seves òperes Salomé i Elektra s'havien de dirigir com si es dirigís Mendelssohn.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 9 de desembre de 2016)

ELEKTRA AL LICEU

CRÍTICA D'ELEKTRA APAREGUDA A OPERA ONLINE.

Elektra a Opera Online

Le Nozze di Figaro al Liceu

Le Nozze al Liceu: inesperat i exitós debut d'Anett Fritsch.

Mozart, Le Nozze di Figaro. 

Gyula Orendt, baríton. 

Anett Fritsch, soprano. 

Mojca Erdmann, soprano. 

Kyle Ketelsen, baix-baríton. 

Anna Bonitatibus, mezzosoprano. 

Maria Riccarda Wesseling, mezzosoprano. 

Valeriano Lanchas, baix. 

José Manuel Zapata, tenor. 

Vicenç Esteve Madrid, tenor. 

Rocío Martínez, soprano. 

Roberto Accurso, baríton. 

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. 

Josep Pons, direcció musical. 

Lluís Pasqual, direcció escènica. 

Leo Castaldi, director de la reposició escènica. 

Paco Azorín, escenografia. 

Franca Squarciapino, vestuari. 

Coproducció del Gran Teatre del Liceu i la Welsh National Opera (Cardiff). 

Gran Teatre del Liceu.

Barcelona. Gran Teatre del Liceu.7/11/2016.

_________________________________________________________________________

La indisposició d'Olga Mykytenko en els darrers dies d'assajos va propiciar el debut al Liceu, en el paper de Comtessa Almaviva, d'Anett Fritsch, la jove (1986) soprano alemanya que va triomfar a Salzburg el 2015 amb aquest mateix personatge i que properament debutarà a l'Scala en el paper de Donna Elvira.

Frisch ho té tot per fer una magnífica comtessa: veu bellíssima, bon estil, presència escènica i una elegància sensual que afegeix al personatge interessantíssims matisos. El seu “Dove sono”, molt ben acompanyat per l’orquestra va sonar commovedor, com ha de ser. Ella va ser la interpret més destacada d'una estrena que, en general, es va saldar a bon nivell vocal.

El baríton nordamericà Kyle Ketelsen, que ja va cantar en aquesta mateixa producció el paper de Figaro el 2008 va tornar resultar suficient, adequat, molt correcte d’estil i de veu, però sempre un punt per sota de les altes expectatives que desvetlla el gran personatge mozartià. Un cas similar va ser el de l’hongarès Gyula Orendt, debutant al Liceu, el qual, seguint les indicacions de la direcció escènica, va fer un Comte Almaviva sofisticadament hipòcrita, fatxenda i lasciu. La veu, però, ocasionalment estava mancada de la contundència i presencia requerida pel personatge.

Bé, molt bé, el Cherubino d’Anna Bonitatibus, experta en el paper però que també debutava al Liceu. El seu “Non so più” va ser excel·lent, el seu “Voi che sapete”, en canvi, massa ple d’adornaments afegits improcedents, va sonar feixuc.

L’alemanya Mojca Erdmann, estrella emergent, havia despertat grans expectatives en el seu debut al Liceu, la seva Susanna, iniciada de manera literalment inaudible en el primer duo amb Figaro, va anar guanyant força, seguretat i presencia al llarg de la representació i va acabar essent bona en tots els aspectes, però de cap manera memorable.

Maria Riccarda Wesseling va fer una Marcellina de molt bon nivell i Rocío Martinez va ser una Barbarina deliciosa. Valeriano Lanchas va presentar un Bartolo vocalment bo però excessivament reduit a la caricatura per la direcció escènica.

L’orquestra, en mans de Josep Pons, director titular del teatre, va sonar bé, amb unes fustes delicioses i una corda prou ajustada. Els tempi, generalment lleugers però suaument alentits en els episodis emocionalment transcendents, eren adequats. El problema el vam tenir en els desajustaments -falta d’assajos?- entre veus i orquestra. Les entrades de les veus, especialment en els concertants, no eren exactes i això va passar al principi, en l’endimoniat final del segon acte i al final de l’obra.

La producció, signada en la direcció escènica per Lluís Pasqual (reposada en escena en aquesta ocasió per Leo Castaldi) és la mateixa que ja es va poder veure al teatre el 2008 i el 2012, una producció lleugera, ambientada als anys trenta dels segle XX, ben resolta escènicament en els primers actes i gens resolta en el darrer acte que esdevé escènicament incomprensible. Una producció que pren el caracter, el to i la lleugeresa d’un vodevil i que, tot i donar algunes pistes encertades sobre el seriosíssim rerefons humà que subterràniament alimenta Le Nozze di Figaro, massa sovint es queda en la superfície i no sap transcendir el vodevil.

Com totes les produccions de Lluís Pasqual, aquesta és d’una professionalitat absoluta, però, essent perfectament presentable, no figura entre els seus millors treballs i no sembla que reposar-la per segona vegada des de la seva estrena fa 8 anys hagi estat una gran idea.

Xavier Pujol

La Crítica del Macbeth del Liceu apareguda a Opera Online

https://www.opera-online.com/en/columns/xavierpujol/macbeth-elegantly-brutal

__

Le Nozze del Liceu a Opera Online

La crítica de Le Nozze apareguda a Opera Online.

https://www.opera-online.com/en/columns/xavierpujol/le-nozze-at-liceu-unexpected-and-successful-debut-of-anett-fritsch

__

Macbeth al Liceu

Macbeth. Elegantment brutal.

Verdi, Macbeth.

Ludovic Tézier, baríton. 
Martina Serafin, soprano. 
Vitalij Kowaljow, baix. 
Saimir Pirgu, tenor. 
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Giampaolo Bisanti, direcció musical. 
Christof Loy, direcció escènica. 
Jonas Dahlberg, escenografia. 
Producció del Grand Théâtre de Genève. 

Barcelona. Gran Teatre del Liceu. 07/10/2016.

_________________________________________________________________________

El Liceu ha obert les portes de la nova temporada amb Macbeth¸ un títol que feia més de 10 anys que no es veia en aquest teatre.
L'òpera de Verdi, que musicalment mostra encara restes de belcantisme tardà però ja anuncia la maduresa i l'estil personal de la gran trilogia central (Rigoletto, Traviata, Trovatore), dramàticament conserva i potser encara concentra i condensa tota la força teatral primitiva, violenta, sanguinolenta, atàvica i bàrbara de l'original shakespearià. 

Teatralment, Macbeth, una seductora òpera "desagradable i lletja" que rebenta al mig de l'escenari exquitxant-ho tot d'horror i maldat, és un dels Verdi d'impacte més directe sobre el públic. Una òpera amb dos personatges, el cruel però dubitatiu Macbeth i la seva ambiciosa esposa, un pou d'ambició sense escrúpols, que devoren tots els altres personatges que es converteixen en mers desencadenants de l'acció.
La producció de Macbeth presentada al Liceu, provinent del Gran Théâtre de Genève, signada en la direcció escènica per Christof Loy, és magnífica. En aquest muntatge, sense perdre intensitat, tot se sofistica, s'estilitza, aquest Macbeth és d'una brutalitat elegant. 
L'escenografia, fosca, reforçada per una il·luminació tènue -en algun moment massa tènue- i matisada, ens remet a la freda magnificència opressiva del Manderley del film Rebecca d'Alfred Hitchcock. La referència cinematogràfica s'incrementa pel fet que, visualment, en aquest Macbeth tot es mou entre el blanc i el negre i tot l'esglaonat de grisos que queda al mig. Fins i tot la sang, tant abundant i que no para de vessar-se des del principi fins al final de l'obra, és de color gris. 
Musicalment aquest Macbeth ha anat prou bé. Ludovic Tézier, amb una veu de baríton bellíssima i un cant de perfecte estil, debutava en el paper. Al principi va semblar que reservava excessivament les energies en un paper que es tradició cantar-lo a plena potència des de la primera escena. Posteriorment, més segur, va anar sent més generós vocalment. El seu Macbeth és bo, molt bo, però tot i que vocalment deu ser més pertinent i ajustat de d'estil que altres Macbeth famosos, no forma part de la llarga tradició dels Macbeth tremendistes, de vegades més cridats que cantats, que tanta fama van tenir. 
Martina Serafin, experta en el paper, va estar vocalment àcida. Verdi reclamava per al paper de Lady Macbeth una "brutta voce" -una veu lletja- que no vol dir pas una veu barroera, Serafin ha ofert amb suficiència aquesta veu agressiva, cantelluda que demanava el compositor. Escènicament ha entrat molt bé en la proposta dramàtica de Loy i ella, com la producció, també ha estat elegantment brutal. 
Molt correcte Vitalij Kowaljow com a Banco i Saimir Pirgu com a Macduff, tot i que n'esperàvem més d'ell en "Ah, la paterna mano" la seva única oportunitat de lluïment. 
També ha estat memorable musicalment i escènicament el tercer gran protagonista de Macbeth, el cor que en forma de cor de bruixes encarna el destí fatal dels personatges. Loy l'ha sabut fer moure bé per l'escenari i visualment li ha sabut donar la grotesca vulgaritat repugnant que el fa important. 
Giampaolo Bisanti, debutant al teatre, gairebé sempre va dur l'orquestra a un volum insuficient, va llimar totes les asprors que va poder i va proporcionar un suport musical gairebé belcantista a un títol on, potser equivocadament, és tradició buscar un so més agressiu, fort i angulós. 

Xavier Pujol