Le Nozze al Liceu: inesperat i exitós debut d'Anett Fritsch.
Mozart, Le Nozze di Figaro.
Gyula Orendt, baríton.
Anett Fritsch, soprano.
Mojca
Erdmann, soprano.
Kyle Ketelsen, baix-baríton.
Anna Bonitatibus, mezzosoprano.
Maria Riccarda Wesseling, mezzosoprano.
Valeriano Lanchas, baix.
José Manuel
Zapata, tenor.
Vicenç Esteve Madrid, tenor.
Rocío Martínez, soprano.
Roberto
Accurso, baríton.
Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu.
Josep Pons,
direcció musical.
Lluís Pasqual, direcció escènica.
Leo Castaldi, director de
la reposició escènica.
Paco Azorín, escenografia.
Franca Squarciapino,
vestuari.
Coproducció del Gran Teatre del Liceu i la Welsh National Opera
(Cardiff).
Gran Teatre del Liceu.
Barcelona. Gran Teatre del Liceu.7/11/2016.
_________________________________________________________________________
La
indisposició d'Olga Mykytenko en els darrers dies d'assajos va propiciar el
debut al Liceu, en el paper de Comtessa Almaviva, d'Anett Fritsch, la jove
(1986) soprano alemanya que va triomfar a Salzburg el 2015 amb aquest mateix
personatge i que properament debutarà a l'Scala en el paper de Donna Elvira.
Frisch
ho té tot per fer una magnífica comtessa: veu bellíssima, bon estil, presència
escènica i una elegància sensual que afegeix al personatge interessantíssims
matisos. El seu “Dove sono”,
molt ben acompanyat per l’orquestra va sonar commovedor, com ha de
ser. Ella va ser la interpret més destacada d'una estrena que, en general,
es va saldar a bon nivell vocal.
El baríton nordamericà Kyle Ketelsen, que ja va cantar en
aquesta mateixa producció el paper de Figaro el 2008 va tornar resultar
suficient, adequat, molt correcte d’estil i de veu, però sempre un punt per
sota de les altes expectatives que desvetlla el gran personatge mozartià. Un
cas similar va ser el de l’hongarès Gyula Orendt, debutant al Liceu, el
qual, seguint les indicacions de la direcció escènica, va fer un Comte Almaviva
sofisticadament hipòcrita, fatxenda i lasciu. La veu, però, ocasionalment
estava mancada de la contundència i presencia requerida pel personatge.
Bé, molt bé, el Cherubino d’Anna Bonitatibus, experta en
el paper però que també debutava al Liceu. El seu “Non so più” va ser excel·lent, el seu “Voi che sapete”, en canvi, massa ple d’adornaments
afegits improcedents, va sonar feixuc.
L’alemanya Mojca Erdmann, estrella emergent, havia
despertat grans expectatives en el seu debut al Liceu, la seva Susanna,
iniciada de manera literalment inaudible en el primer duo amb Figaro, va anar
guanyant força, seguretat i presencia al llarg de la representació i va acabar
essent bona en tots els aspectes, però de cap manera memorable.
Maria Riccarda Wesseling va fer una Marcellina de molt bon
nivell i Rocío Martinez va ser una Barbarina deliciosa. Valeriano Lanchas va
presentar un Bartolo vocalment bo però excessivament reduit a la caricatura per
la direcció escènica.
L’orquestra, en mans de Josep Pons, director titular del
teatre, va sonar bé, amb unes fustes delicioses i una corda prou ajustada. Els tempi, generalment lleugers però suaument
alentits en els episodis emocionalment transcendents, eren adequats. El
problema el vam tenir en els desajustaments -falta d’assajos?- entre veus i
orquestra. Les entrades de les veus, especialment en els concertants, no eren
exactes i això va passar al principi, en l’endimoniat final del segon acte i al
final de l’obra.
La producció, signada en la direcció escènica per Lluís
Pasqual (reposada en escena en aquesta ocasió per Leo Castaldi) és la mateixa
que ja es va poder veure al teatre el 2008 i el 2012, una producció lleugera,
ambientada als anys trenta dels segle XX, ben resolta escènicament en els
primers actes i gens resolta en el darrer acte que esdevé escènicament
incomprensible. Una producció que pren el caracter, el to i la lleugeresa d’un
vodevil i que, tot i donar algunes pistes encertades sobre el seriosíssim
rerefons humà que subterràniament alimenta Le Nozze di Figaro, massa sovint es queda en la superfície
i no sap transcendir el vodevil.
Com totes les produccions de Lluís Pasqual, aquesta és
d’una professionalitat absoluta, però, essent perfectament presentable, no
figura entre els seus millors treballs i no sembla que reposar-la per segona
vegada des de la seva estrena fa 8 anys hagi estat una gran idea.
Xavier Pujol