dijous, 10 de novembre del 2016

Le Nozze di Figaro al Liceu

Le Nozze al Liceu: inesperat i exitós debut d'Anett Fritsch.


Mozart, Le Nozze di Figaro
Gyula Orendt, baríton
Anett Fritsch, soprano
Mojca Erdmann, soprano
Kyle Ketelsen, baix-baríton
Anna Bonitatibus, mezzosoprano
Maria Riccarda Wesseling, mezzosoprano
Valeriano Lanchas, baix
José Manuel Zapata, tenor
Vicenç Esteve Madrid, tenor
Rocío Martínez, soprano
Roberto Accurso, baríton
Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Josep Pons, direcció musical
Lluís Pasqual, direcció escènica
Leo Castaldi, director de la reposició escènica
Paco Azorín, escenografia
Franca Squarciapino, vestuari
Coproducció del Gran Teatre del Liceu i la Welsh National Opera (Cardiff). 
Gran Teatre del Liceu.

Barcelona. Gran Teatre del Liceu.7/11/2016.
_________________________________________________________________________

La indisposició d'Olga Mykytenko en els darrers dies d'assajos va propiciar el debut al Liceu, en el paper de Comtessa Almaviva, d'Anett Fritsch, la jove (1986) soprano alemanya que va triomfar a Salzburg el 2015 amb aquest mateix personatge i que properament debutarà a l'Scala en el paper de Donna Elvira.
Frisch ho té tot per fer una magnífica comtessa: veu bellíssima, bon estil, presència escènica i una elegància sensual que afegeix al personatge interessantíssims matisos. El seu “Dove sono”, molt ben acompanyat per l’orquestra va sonar commovedor, com ha de ser. Ella va ser la interpret més destacada d'una estrena que, en general, es va saldar a bon nivell vocal.
El baríton nordamericà Kyle Ketelsen, que ja va cantar en aquesta mateixa producció el paper de Figaro el 2008 va tornar resultar suficient, adequat, molt correcte d’estil i de veu, però sempre un punt per sota de les altes expectatives que desvetlla el gran personatge mozartià. Un cas similar va ser el de l’hongarès Gyula Orendt, debutant al Liceu, el qual, seguint les indicacions de la direcció escènica, va fer un Comte Almaviva sofisticadament hipòcrita, fatxenda i lasciu. La veu, però, ocasionalment estava mancada de la contundència i presencia requerida pel personatge.
Bé, molt bé, el Cherubino d’Anna Bonitatibus, experta en el paper però que també debutava al Liceu. El seu “Non so più” va ser excel·lent, el seu “Voi che sapete”, en canvi, massa ple d’adornaments afegits improcedents, va sonar feixuc.
L’alemanya Mojca Erdmann, estrella emergent, havia despertat grans expectatives en el seu debut al Liceu, la seva Susanna, iniciada de manera literalment inaudible en el primer duo amb Figaro, va anar guanyant força, seguretat i presencia al llarg de la representació i va acabar essent bona en tots els aspectes, però de cap manera memorable.
Maria Riccarda Wesseling va fer una Marcellina de molt bon nivell i Rocío Martinez va ser una Barbarina deliciosa. Valeriano Lanchas va presentar un Bartolo vocalment bo però excessivament reduit a la caricatura per la direcció escènica.
L’orquestra, en mans de Josep Pons, director titular del teatre, va sonar bé, amb unes fustes delicioses i una corda prou ajustada. Els tempi, generalment lleugers però suaument alentits en els episodis emocionalment transcendents, eren adequats. El problema el vam tenir en els desajustaments -falta d’assajos?- entre veus i orquestra. Les entrades de les veus, especialment en els concertants, no eren exactes i això va passar al principi, en l’endimoniat final del segon acte i al final de l’obra.
La producció, signada en la direcció escènica per Lluís Pasqual (reposada en escena en aquesta ocasió per Leo Castaldi) és la mateixa que ja es va poder veure al teatre el 2008 i el 2012, una producció lleugera, ambientada als anys trenta dels segle XX, ben resolta escènicament en els primers actes i gens resolta en el darrer acte que esdevé escènicament incomprensible. Una producció que pren el caracter, el to i la lleugeresa d’un vodevil i que, tot i donar algunes pistes encertades sobre el seriosíssim rerefons humà que subterràniament alimenta Le Nozze di Figaro, massa sovint es queda en la superfície i no sap transcendir el vodevil.
Com totes les produccions de Lluís Pasqual, aquesta és d’una professionalitat absoluta, però, essent perfectament presentable, no figura entre els seus millors treballs i no sembla que reposar-la per segona vegada des de la seva estrena fa 8 anys hagi estat una gran idea.


Xavier Pujol