Crítica de concert: Benjamin Appl

LA PÀTRIA COM A TEMA

Crítica del Recital del baríton Benjamin Appl al Recinte Modernista de l'Hospital de Sant Pau dins del Festival LIFE VICTORIA publicada a la Revista Musical Catalana



ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Tristan und Isolde

Tristan und Isolde. AL LICEU

Una vegada més, el genial excés de Tristany

Tristan und Isolde de Richard Wagner

Stefan Vinke, tenor (Tristan)
Albert Dohmen, baix-baríton (Rei Marke)
Iréne Theorin, soprano (Isolde)
Greer Grimsley, baix-baríton (Kurwenal)
Francisco Vas, tenor (Melot)
Sarah Connolly, mezzosoprano (Brangäne)
Jorge Rodríguez Norton, tenor (Pastor i Jove mariner)
Germán Olvera, baríton (Timoner)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Josep Pons, direcció musical. 
Alex Ollé (La Fura dels Baus), direcció escènica. 
Alfons Flores, escenografia.
Urs Schönebaum, il·luminació.
Franc Aleu, videocreació.
Josep Abril, vestuari.
Producció de l'Opéra de Lyon. 
Barcelona, 28 de novembre de 2017.

______________________________________________________________________

Exagerat en tots els aspectes materials i conceptuals, hipertròfic, més enllà dels límits de tot allò que fora raonable, redundant en el seu text fins la desesperació, amb una acció dramàtica mínima que posa a prova l'enginy i la paciència dels directors d'escena, amb unes exigències vocals terribles, inhumanes, per als protagonistes. Esgotador per a tothom, inclòs el públic, el Tristan und Isolde wagnerià és en la seva desmesura un dels excessos més sublims i genials que ha creat la cultura occidental.

Una vegada més hem estat posats a prova i finalment, il·luminats, per la màgia divina d'aquesta obra absoluta que ens parla de l'amor absolut i és ben segur que d'aquest Tristan und Isolde ens en recordarem durant anys tant per la bondat de la interpretació com per la bellesa i idoneïtat de la producció.

Iréne Theorin, estimada al teatre per les seves Brünnhilde de les darreres temporades, va ser una Isolde poderosa però també dolça, arrodonint la frase, fent melodia ben dibuixada enmig de la tempesta instrumental. La soprano sueca no va defallir al llarg del paper més esgotador del repertori i encara va tenir forces per apianar dolçament en el registre agut en un Liebestod final emocionant.

Stefan Vinke, que al costat de Theorin ens havia ofert uns Siegfried convincents en el passat recent, potser no es un prodigi de subtilesa i el seu cant, de vegades és feréstec i dur, però enfrontat a un paper duríssim, va saber administrar les forces amb intel·ligència al segon acte per poder superar el terrible repte vocal del tercer acte amb plena suficiència.

Marke, Kurwenal i Brängane, tres papers "secundaris" que a qualsevol òpera que no fos Tristan un Isolde serien considerats papers "principals" pel nivell vocal exigit, van ser defensats per tres cantants de primeríssim nivell que van contribuir al gran èxit general de la representació. 

El Rei Marke d'Albert Dohmen va resultar commovedor. En la seva llarga intervenció del tercer pacte, la veu sonava plena, rodona, segura i omplia d'humanitat serena les paraules de perdó per a la parella d'amants. Sarah Conolly va ser una Brangäne de molt alt nivell, sempre segura i dominant perfectament els matisos del paper de la criada fidel que, per pietat, desobeirà les ordres de la seva senyora desencadenant així el drama.

Gairebé sembla impossible que un baix-baríton pugui arribar a tenir "massa" veu per cantar un Wagner, però això és el que va passar en alguns moments amb el Kurwenal de Greer Grimsley. Tanta va ser la seva suficiència i el seu generós i incondicional lliurament al paper del fidel amic que en algunes frases gairebé va sonar estentori i excessiu en la seva intervenció del tercer acte.

Bé Francisco Vas en Melot  i bé, també, tots els altres personatges i el cor en la seva breu intervenció.

En una òpera que supera les quatre hores és gairebé impossible que el so orquestral sigui immaculat en tot moment, tot i així el rendiment orquestral va ser molt bo i la direcció musical de Josep Pons, un director que cada vegada destaca més en el repertori germànic, va ser encertada, equilibrada, matisada. Al final, els aplaudiments per a l'orquestra i el director titular del conjunt van ser llargs i unànimes i això: que el públic apreciï la seva orquestra, és el millor que li pot passar a un teatre d'òpera.

La producció, provinent de l'Opéra de Lyon, on va ser estrenada el 2011, venia signada en la direcció escènica per Alex Ollé (La fura dels Baus), per Alfons Flores en la imponent escenografia, per Urs Schönebaum en la encertada il·luminació, per Franc Aleu en sorprenent videocreació i per Josep Abril en el sobri vestuari.

Ollé, molt encertadament, transcendeix l'anècdota i va directament al potent simbolisme de Tristan und Isolde, no intenta enriquir una acció escènica pràcticament inexistent i es centra en l'evolució psicològica dels personatges en el seu viatge interior, un viatge guiat per la música. Aquesta idea, dificilíssima de plasmar eficaçment sobre un escenari, s'aconsegueix sovint en aquest muntatge. Hi col·labora molt eficaçment l'escenografia, aclaparadora, impressionant en la seva espectacular fredor, uns semiesfera immensa que al primer acte és una lluna, al segon, girada, en posició còncava, és el castell del Rei Marke i en el tercer, tornada a girar, és Kareol, el castell de Trstany, però també una llosa que l'oprimeix i l'esclafa. En tot moment la semiesfera actua també com a pantalla on es projecten imatges que ens remeten al viatge interior dels protagonistes configurant, tot plegat, un conjunt d'una bellesa emocionant que romandrà durant temps en la memòria.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 2 de desembre de 2017)

Crítica d'òpera: Tristan und Isolde

Crítica del Tristan und Isolde del Liceu apareguda a Opera Online el 2 de desembre

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert

TEMPORADA DE L’OBC. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Josep Colom, piano. Albert Guinovart, piano. Antoni Ros Marbà, direcció. Obres de Ravel, Benejam i Ros Marbà. L’AUDITORI. 18 DE NOVEMBRE DE 2017.


Crítica publicada a la Revista Musical Catalana el 17 de novembre.


ANAR A LA CRÍTICA

Critica de concert

IBERCAMERA. Staatskapelle Weimar. Viviane Hagner, violí. Dir.: Antonio Méndez. Obres de Beethoven i Rachmàninov. L’AUDITORI. 13 DE NOVEMBRE DE 2017.


Crítica publicada a la Revista Musical Catalana el 24 de novembre

ANAR A LA CRITICA

Crítica d'òpera: Un ballo in maschera

Un ballo in maschera. AL LICEU

Un Ballo lleig i desorientat i només mig ben cantat

Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi

Piotr Beczala, tenor (Riccardo). 

Carlos Álvarez, baríton (Renato).

Keri Alkema, soprano (Amelia).

Dolora Zajick, mezzosoprano (Ulrica).

Elena Sancho Pereg, soprano (Oscar).

Damián del Castillo, baríton (Silvano).

Roman Ialcic, baix (Samuel).

Antonio di Matteo, baix. (Tom).

Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 

Cor del Gran Teatre del Liceu. 

Renato Palumbo, direcció musical. 

Vincent Boussard, direcció escènica. 

Vincent Lemaire, escenografia. 

Christian Lacroix, vestuari. 

Coproducció del Théâtre du Capitole (Toulouse) i Staatstheater Nürnberg. 

Barcelona, 7 d'octubre de 2017.

______________________________________________________________________

El balanç de l'estrena de Un ballo in maschera al Liceu, presentat amb caràcter d'inauguració oficial de temporada (tot i que la temporada, de facto, ja va començar el més passat amb Il viaggio a Reims) és ben clar: bé els homes i el cor, menys bé les dones, passable la direcció orquestral i l'orquestra, lletja i fosca la producció i molt fluixa la direcció escènica.

Comencem pel que va anar bé. Carlos Álvarez està en el millor moment de la seva carrera, ja ple d'experiència i encara amb força, és un "baríton verdià" perfecte, el seu coneixement de la dificultat vocal, exigència musical i complexitat dramàtica dels papers que Verdi atorga a la veu de baríton ja va quedar abastament provat en el seu Rigoletto del març passat i ha quedat corroborat en el seu Renato d'enguany. Veu equilibrada, amb aquella brillantor a l'agut que requereix el "bariton verdià" i centre robust i ben timbrat i, sobretot, molts matisos vocals i intel·ligència escènica per donar caràcter i gruix dramàtic al personatge.

Molt bé, també, Piotr Beczala, el seu Riccardo potser ens va enamorar una mica menys que el seu fulgurant Werther del gener passat, però segur vocalment, elegantment vehement, va acabar triomfant sense reserves malgrat un inici inquietant en què la veu pujava a l'agut sense acabar de cobrir bé el so.

Dolora Zajick malauradament acusa l'edat. Ulrica és un personatge que està poca estona a l'escenari però presenta una altíssima exigència vocal que s'ha d'abordar pràcticament en fred. Zajick, molt estimada al teatre, cantava des de l'experiència, però li costava omplir i donar cos a les cavernoses notes greus del truculent personatge de la bruixa. El públic va ser benèvol amb ella.

La soprano americana Keri Alkema, era l'única supervivent del repartiment original que va estrenar aquesta producció al Théâtre du Capitole de Tolosa de Llenguadoc el 2014. Amelia requereix una soprano dramàtica que pugi bé a l'agut però que pugui omplir amb bon so les freqüents baixades a la zona greu del registre. Tot i que Alkema es mou entre els papers de soprano i els de mezzo (ha cantat el de Giovanna Seymour a Anna Bolena i el de Principessa Eboli a Don Carlo) tenia dificultats per projectar amb força els seus greus. Va passar amb dificultats per Ecco l'orrido campo, per sort per a tots va millorar molt en Morrò, ma prima in grazia. La cantant debutava al Liceu, en conjunt la seva actuació va quedar per sota de les expectatives.

El patge Oscar és una delícia, les seves intervencions són els millors punts de llum en una òpera tenebrosa, actualment es patrimoni de sopranos lleugeres. Elena Sancho Pereg va fer un Oscar excel·lent ple de joventut desimboltura i alegria.

El cor, que a Un ballo in maschera, no té intervencions en solitari va estar força bé musicalment i totalment estàtic escènicament, però això no era problema seu sinó de la direcció escènica.

Renato Palumbo va fer una direcció musical una mica pel broc gros, correcta però sense gaire matisos i va tapar totalment Keri Alkema en la seva primera ària amb un so orquestral massa potent.

Bé Roman Ialcic i Antonio di Matteo en els papers de Samuel i Tom, els sinistres conspiradors.

Visualment monòtona i avorrida, il·luminada amb poca gràcia, la producció no va agradar gaire a ningú. Sota l'aparença externa de modernor, era absolutament convencional tant en la lectura i interpretació del drama com en la dramatúrgia, en algunes escenes la direcció d'actors semblava inexistent amb uns personatges que erraven per l'escenari sense intenció dramàtica precisa. El vestuari, de Christian Lacroix, molt original, contribuïa poderosament a la pàtina de modernor del muntatge, però també, sovint, amb les seves vistoses extravagàncies gratuïtes desorientava més que no pas informava. 

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 18 d'octubre de 2017)

Crítica d'òpera. Un ballo in maschera

Un ballo in maschera. AL LICEU

Un ballo lleig i desorientat i només mig ben cantat

Crítica d'Un ballo in maschera apareguda a Opera Online.

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Il viaggio a Reims

Il viaggio a Reims. AL LICEU

Un aperitiu fàcil i lleuger

Il viaggio a Reims de Gioacchino Rossini

Irina Lungu, soprano (Corinna). 
Maite Beaumont, mezzosoprano (Marquesa Melibea). 
Sabina Puértolas, soprano (Comtessa de Follevile). 
Ruth Iniesta, soprano (Madame Cortese). 
Taylor Stayton, tenor (Cavaller Belfiore). 
Lawrence Brownlee, tenor (Comte de Libenskof). 
Roberto Tagliavini, baix (Lord Sidney). 
Pietro Spagnoli, baríton (Don Profondo). 
Carlos Chausson, baix-baríton (Baró de Trombonok). 
Manel Esteve, baríton (Don Alvaro).
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Giacomo Sagripanti, direcció musical. 
Emilio Sagi, direcció escènica. 
Pepa Ojanguren, vestuari. 
Coproducció del Rossini Opera Festival (Pesaro) i Teatro Real de Madrid. 
Barcelona, 13 de setembre de 2017.
_______________________________________________________________

El Liceu ha iniciat la seva activitat amb el Il viaggio a Reims, un títol insòlit per a començar una temporada. Hem de considerar però, que aquestes representacions, tot i ser les primeres, no tenen el caràcter d'inauguració "oficial" que arribarà a primers d'octubre amb Un ballo in maschera.

Però perquè Il viaggio a Reims no és un títol adequat per iniciar una temporada?. Perque, per començar, dramàticament no és pròpiament una òpera sinó una mena de cantata escènica amb una acció dramàtica mínima i en segon lloc -i principalment- perquè requereix 10 cantants molt competents que s'hauran d'enfrontar a unes partitures d'altíssima exigència fruit del Rossini més madur i experimentat i cap teatre avui no es pot permetre el luxe de contractar 10 primeres figures per a aquesta estranyíssima òpera en un sol acte. Una obra que Rossini va compondre el 1825 per festejar la coronació de Carles X com a Rei de França i que ens presenta un grup d'aristòcrates estrafolaris vinguts de tota Europa que convergeixen a l'alberg Il Giglio d'Oro la nit abans de la coronació, a Reims, de -precisament- Carles X, acte al qual, finalment, no podran assistir.

Il viaggio a Reims és l'òpera ideal per a cursos de cant i acadèmies operístiques perquè té molts primers papers i ofereix a tots els intèrprets importants àries i duos per acreditar les seves capacitats. De fet, al Rossini Opera Festival de Pesaro, que és d'on prové la producció que ara es veu al Liceu, utilitzen amb relativa freqüència aquest títol i aquest muntatge en el seu curs anual de cant.

El Liceu no va voler jugar exclusivament la carta dels cantants novells i va confegir, amb molt encert, un repartiment variat on hi havien noms "de pes" i llarga experiència en la interpretació del Rossini "buffo" com Pietro Spagnoli (Don Profondo) o Carlos Chausson (Baró de Trombonok) que brillaven en solitari però, sobretot, manaven i donaven solidesa en els concertants, barrejats amb cantants que estan al bell mig de la seva carrera com Manel Esteve (Don Alvaro), Maite Beaumont (Marquesa Melibea), Irina Lungu (Corinna) o Sabina Puértolas (Comtessa de Folleville), algun debut esperat com el de Lawrence Brownlee (Comte de Libenskof) -premi Cantant de l'Any 2017 als International Opera Awards- i cantants joves que estan començant com Ruth Iniesta (Madame Cortese), Taylor Stayton (Cavaller Belfiore) o Roberto Tagliavini (Lord Sidney). El resultat global va ser molt correcte i, si bé res no va ser memorable, tot va ser molt correcte i sorprenentment equilibrat en un repartiment tant variat.

El responsable que tot arribés a bon port va ser en gran part el "maestro" Giacomo Sagripanti, debutant al Liceu, un jove director que s'està acreditant a tot Europa en el repertori italià i molt específicament en l'àmbit "buffo". El so orquestral no era ni especialment refinat ni matisat, però tot estava molt ben assegurat i la concertació amb les veus, especialment difícil en un títol com Il viaggio ple de duos i concertants (un a 14 veus!) va ser força correcta.

La producció, signada en la direcció escènica per Emilio Sagi, era extremadament sòbria, austera, essencialitzada: només una plataforma elevada sobre l'escenari que figurava el solàrium d'un spa per on passejaven, en barnús, els extravagants personatges. Si la dramatúrgia era elemental, la direcció d'actors, en canvi, era plena de petits detalls i ajudava a superar la monotonia i uniformitat excessiva de l'espai escènic.

Il viaggio a Reims: un aperitiu lleuger i fàcil per a una temporada que tindrà plats molt més forts i consistents.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 15 de setembre de 2017)

Crítica d'òpera. Il viaggio a Reims

Il viaggio a Reims. AL LICEU

Un aperitiu fàcil i lleuger

Il viaggio a Reims de Gioacchino Rossini


CRITICA DE IL VIAGGIO A REIMS AL LICEU APAREGUDA A OPERA ONLINE


ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Il Trovatore

Il Trovatore. AL LICEU

El més bo era el dolent

Il Trovatore de Giuseppe Verdi.

Artur Ruciński, baríton (Conte di Luna). 

Kristin Lewis, soprano (Leonora)

Marianne Cornetti, mezzosoprano (Azucena) 

Marco Berti, tenor (Manrico)

Carlo Colombara, baix (Ferrando) 

Maria Miró, soprano (Inés)

Albert Casals, tenor (Ruiz) 

Carles Canut, paper mut (Goya). 

Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 

Cor del Gran Teatre del Liceu. 

Daniele Callegari, direcció musical. 

Joan Anton Rechi, direcció escènica. 

Mercè Paloma, vestuari. 

Project2 (Sergio Garcia), video. 

Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Ópera de Oviedo. 

Barcelona, 17 de juliol de 2017.

________________________________________________________________

Un títol més de la "Trilogía popular" de Verdi al Liceu, si el mes de març vam tenir Rigoletto, ara, per tancar la temporada, Il Trovatore.

Apostar sovint per les òperes més populars és perillós: si bé és cert que omplen el teatre, també generen unes expectatives desmesurades en uns espectadors que les coneixen (o creuen conèixer-les) fil per randa i esperen, sovint en va, escoltar en escena resultats que solen formar part més de la memòria "discogràfica" de l'oient que de l'experiència en directe viscuda als teatres.

El Trovatore del Liceu va obtenir, si més no musicalment, un èxit global amb algunes irregularitats, perquè hem de considerar irregular que el malvat de la truculenta història que se'ns explica, el lasciu Conte di Luna, sigui més aplaudit al final que el protagonista, Manrico, mirall de virtuts, i que triomfi més la gitana Azucena, el quart personatge en importància, que Leonora, la "primma donna".

En efecte, el jove baríton polonès Artur Ruciński està en el moment dolç de la seva carrera, la veu és bellíssima, vellutada i, a la vegada, de presència imponent. So rodó i ple a baix, un bon cos central i incisiva brillantor a la zona alta. Participació activa, decisiva en els concertants, sostenint-los i assegurant-los des de baix. A més, Ruciński, bon actor, omplia amb desimboltura i facilitat l'espai escènic. La seva interpretació de "Il balen del suo sorriso", una ària molt més arriscada que no sembla perquè, essent lenta, requereix una administració molt precisa de l'aire, va resultar exemplar i va ser el moment més aplaudit de la nit.

Potent, rotunda, l'Azucena de Marianne Cornetti, el seu "Stride la vampa!" va ser també molt celebrat. Al final, però, o bé feia extraordinàriament bé el seu personatge de dona moribunda o bé la cantant acusava realment una gran fatiga. Concedim-li el benefici del dubte.

Marco Berti va ser un bon Manrico, va complir amb les altes exigències del paper de l'heroi de la història, però el seu estatisme escènic i la seva manca d'entusiasme musical van causar que la seva actuació quedés excessivament plana. Va cantar "Ah, si, ben mio, coll'essere" amb una tal manca d'emoció i de sentiment que feia dubtar sèriosament que estigués enamorat de la soprano.

Leonora, la protagonista femenina, va ser assumida per la soprano Kristin Lewis. Va arribar a les notes que se li exigien, la seva actuació va ser correcta i així ho va apreciar el públic, però va tenir alguns problemes d'afinació en els passatges de cant més adornat i la veu no era especialment bella.

Molt bé la resta de personatges secundaris i, malgrat alguns desajustaments al principi del cèlebre "Squilli, echeggi la tromba" del tercer acte, molt bé també el cor, que a Il Trovatore té pàgines de gran popularitat i especial brillantor.

Daniele Callegari, un solvent professional apreciat al teatre, va assegurar sòlidament l'obra des del podi orquestral obtenint de l'orquestra un bon so.

La producció, una coproducció amb l'Òpera de Oviedo feta a partir d'una base d'uns decorats aprofitats del darrer Trovatore que es va fer al Liceu fa anys, convenientment reciclats, repintats i amb un concepte escenogràfic i una dramatúrgia totalment nova a càrrec de Joan Anton Rechi, no va funcionar gaire bé. La idea d'ambientar l'acció durant les guerres napoleòniques a Espanya amb l'afegit del pintor Goya (personatge mut interpretat pel conegut actor Carles Canut) omnipresent a l'escenari prenent apunts per a la seva famosa sèrie de gravats "Los desastres de la guerra" no era ni pertinent, ni aclaridora, ni enriquidora.

Sí que hi va haver una bona direcció d'actors, circumstància que va donar vida, continuïtat i interès a una producció anodina que molt probablement no deixarà empremta perdurable en la memòria artística del Liceu.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 22 de juliol de 2017)

Crítica d'òpera: Il Trovatore

CRITICA DE IL TROVATORE AL LICEU APAREGUDA A OPERA ONLINE


ANAR A OPERA ONLINE

Crítica d'òpera: Don Giovanni al Liceu

Don Giovanni. AL LICEU

Don Giovanni: una òpera impossible?

Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart.

Mariusz Kwiecień, baríton (Don Giovanni).

 Eric Halfvarson, baix (Il Commendatore). 

Carmela Remigio, soprano (Donna Anna). 

Dmitry Korchak, tenor (Don Ottavio). 

Miah Persson, soprano (Donna Elvira). 

Simón Orfila, baríton (Leporello). 

Valeriano Lanchas, baix-baríton (Masetto). 

Julia Lezhneva, soprano (Zerlina). 

Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 

Cor del Gran Teatre del Liceu. 

Josep Pons, direcció musical. 

Kasper Holten, direcció escènica. 

Amy Lane, reposició de la direcció escènica. 

Es Devlin, escenografia. 

Luke Halls, video. 

Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Royal Opera House Covent Garden (Londres), The Israeli Opera (Tel Aviv) i Houston Grand Opera. 

Barcelona, 19 de juny de 2017.

________________________________________________________________

S'ha dit sovint, de maneres molt diverses i amb argumentacions variades, que Don Giovanni forma part d'aquell reduït nucli d' "òperes impossibles" o "òperes-trampa" en el sentit que són tant grans, tant perfectes, tant potents i el seu assumpte de fons (més que la seva superfície argumental) és tant transcendental que, per una banda, gairebé sempre són més grans que els seus intèrprets i, per altra banda, gairebé sempre generen en l'espectador unes expectatives de perfecció que indefectiblement resulten decebudes.

Aquest és exactament el sentiment que quedava en l'esperit en acabar la primera de les deu funcions de Don Giovanni que tindran lloc al Liceu fins a primers de juliol.

El muntatge, una coproducció entre Liceu, Covent Garden, The Israeli Opera i Houston Grand Opera que fins ara només s'havia vist al teatre londinenc, està firmat per Kasper Holten i visualment consisteix en un enorme cub giratori ple d'escales i portes que representa més o menys el laberíntic palau del protagonista. Sobre el cub es projecta vídeo al llarg de tota la representació, un vídeo més efectista que significatiu que, de manera no pertinent (per tant, impertinent) essencialment introdueix "soroll" visual a la representació i fa més nosa que servei.

Un altre greu problema de la producció rau en la dramatúrgia en general i en el tractament dels personatges i la seva interrelació en particular. La partitura original de Don Giovanni indica que l'obra és un "Dramma giocoso" Holten no solament oblida la part "giocosa" d'aquest "dramma" sinó que altera de manera greu els personatges: fa mes de dos-cents anys que sospitem -perquè ens ho diu subtilment Mozart a través de la seva música- que Donna Anna se sent poderosament atreta per Don Giovanni. No calia que ens ho mostressin explícitament en escena.

En un muntatge com aquest és evident que el moralitzant sextet final posterior a la mort de Don Giovanni fa nosa. Durant el romanticisme, tant amant dels finals catastròfics, de vegades simplement se l'eliminava, Holten no gosa fer-ho i ho intenta mig arreglar fent cantar els solistes des del fossat orquestral mentre Don Giovanni, ja totalment immers en el deliri, ens mira des de l'escenari.

No és una bona solució perquè tergiversa greument l'obra original.

Quedi a favor de la producció la idea de presentar la fi de Don Giovanni atrapat pels fantasmes de la seva ment i incapaç de distingir entre realitat i desig i la bona solució teatral d'alguna escena habitualment ben difícil de resoldre com és la de la invitació a sopar a l'estàtua del  Commendatore.

Musicalment, tot i que la representació va anar de menys a més, tampoc no es va assolir l'excel·lència que l'obra mereixia.

Josep Pons, el director, va acabar bé, però al principi l'orquestra sonava seca, deslligada, dura. Els concertants del final del primer acte no van quedar prou ben quadrats, en canvi tota l'escena del banquet de Don Giovanni va tenir un molt bon nivell. Mariusz Kwiecień no solament és un dels bons Don Giovanni dels nostres dies perquè té la veu, l'edat, la força i l'energia del personatge sinó que s'integra perfectament en aquesta proposta i les seves intencions dramàtiques perquè va participar en aquesta producció quan es va presentar a Londres. Carmela Remigio va quedar només suficient com a Donna Anna, la veu no era bonica, l'emissió forçada. Miah Persson se'n va sortir més bé en el paper de Donna Elvira, incòmoda al principi, va anar afiançant-se, com gairebé tots els intèrprets, a mesura que avançava la representació. Leporello va ser defensat amb gràcia i suficiència per Simón Orfila, Valeriano Lanchas va complir amb suficiència però sense excel·lència com a Masetto i  Eric Halfvarson va ser fosc i rotund, que és el que s'espera del Commendatore. Els cantants més aplaudits de la nit, juntament amb Kwiecień, van ser Julia Lezhneva que va cantar molt bé el paper de Zerlina i Dmitry Korchak que va fer excel·lentment, ell sí, de Don Ottavio.

Quan en un Don Giovanni qui més triomfa són Zerlina i Don Ottavio, vol dir que alguna cosa no ha anat prou bé.

Definitivament, Don Giovanni és, probablement, una òpera impossible.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 23 de juny de 2017)

Critica d'òpera: Don Giovanni

CRITICA DEL DON GIOVANNI  DEL LICEU APAREGUDA A OPERA ONLINE


ANAR A OPERA ONLINE

Crítica d'òpera. La fille du régiment

La fille du régiment. AL LICEU

A la gloria en dos minuts

La fille du régiment de Gaetano Donizetti

Sabina Puértolas, soprano (Marie)
Ewa Podleś, contralto (Marquise de Berkenfield)
Javier Camarena, tenor (Tonio)
Simone Alberghini, baríton (Sulpice)
Bibiana Fernández, paper parlat (Duchesse de Crackentorp)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Giuseppe Finzi, direcció musical
Laurent Pélly, direcció escènica i vestuari
Producció, Gran Teatre del Liceu basada en la coproducció original de The Metropolitan Opera de Nova York, Covent Garden de Londres i Wiener Staatsoper. 
Gran Teatre del Liceu 
Barcelona, 16 de maig.

_______________________________________________________________ 

Molt sovint l'experiència de l'òpera pren un caràcter exclusivament artístic o estètic i la vivim com una experiència de l'esperit, de l'ànima; de vegades, però, l'experiència de l'òpera s'assembla més a la d'un acte esportiu, a un acte d'un esport de risc, per ser més exactes. Estem llavors davant l'òpera com una forma d'atletisme vocal. És una experiència diferent, amb molta adrenalina, molt gratificant en el moment, potser menys gratificant a llarg termini.

La fille du régiment, de Donizetti, és una òpera de plena maduresa, posterior a L'elisir d'amore, Lucia di Lammermoor o Roberto Devereux, on l'autor segueix, estructuralment, el model de l'opéra-comique francesa. La peripècia argumental és mínima i la consistència dramàtica escassíssima amb uns personatges de cartró bàsicament construïts a partir de tòpics costumistes i tot amanit amb un patriotisme simple, encara més de cartró i més tòpic.

Aquesta tendra i inofensiva comedieta sentimental que transcorre en un paisatge tirolès de postal tindria tots els números per ser un d'aquells títols que dormen tranquil·lament, als arxius, el son de les "obres menors".

Si no és així i La fille du régiment és manté en el repertori és principalment perquè conté "Pour mon âme", la cèlebre ària del tenor amb nou Do de pit, pur atletisme vocal d'elit. 

No hi fa res que al segon acte, a "Pour me rapprocher de Marie" el fraseig del tenor hagi de ser més llarg, més ric i complex i l'ària, molt més difícil de cantar, acabi, a més, amb un perillosíssim Re bemol. Els nou Do de pit s'emporten la fama i l'atenció total del públic que espera expectant el moment de veure el tenor passant l'arriscada prova.

"Pour mon âme" dura en total molt poc més de dos minuts. Si en aquells dos minuts ets capaç de col·locar clars, nets i ben timbrats els nou Do de pit (molt especialment l'últim) a l'altra banda de la proesa t'espera la glòria i ja tens la feina feta per tota la nit.

El tenor mexicà Javier Camarena ho va fer tant bé en el paper de Tonio que no solament va fer els nou Do, sinó que va doblar l'aposta fent-ne divuit perquè, seguint una vella tradició que arruïna la poca consistència i continuïtat dramàtica que li queda a l'obra, va concedir bis a petició del públic entusiasmat.

 Camarena, que ja va ser molt celebrat recentment al Liceu quan va cantar el paper de Duca di Mantua de Rigoletto, té la veu ideal per fer de Tonio, encara més que per fer de Duca: una veu clara, força transparent, amb poc cos però agut net, de brillantor cristal·lina i perfectament projectat. La seva simpatia i bon fer escènic en un personatge que té en la senzillesa i la simpatia els seus principals valors van fer la resta. Ell va ser el gran triomfador de la nit.

Marie, la protagonista femenina, la fille del títol, és un paper molt injust perquè té tanta o més feina i dificultat que el de Tonio però com que no té l'aria dels nou Do de pit sempre queda relativament en segon terme. Sabina Puértolas ho va fer molt bé en la part del paper que exigeix una soprano lleugera amb molta facilitat per a la coloratura, la veu és jove, àgil i el diafragma corre lleuger com una llebre, el timbre potser no és brillant en l'agut ni va sobrada de potència però la que té es més que suficient. On ja no van tan bé Puértolas es quan, en les dues àries "tristes" del personatge, "Il faut partir" i, al segon acte, "Par le rang, et par l'opulence", dues bellíssimes àries belcantistes pertanyents al millor Donizetti que podrien estar perfectament al mig de Lucia di Lameermoor, cal una veu més lírica amb una mica més pes, gruix i capacitada per al fraseig llarg i lligat.

Ewa Podleś, molt estimada al Liceu, va fer el paper de Marquesa de Berkenfield, hi va posar comicitat, gràcia i dedicació però la veu, irregular, amb notes encara ben timbrades i clares, però també altres de confoses i opaques, mostrava signes preocupants de cansament en un paper que no és cansat.

Justet, suficient, però amb poca contundència i rotunditat, Simone Alberghini com a Sulpice. En el paper parlat de Duquessa de Crakentrop vam tenir l'actriu Bibiana Fernández, protagonista en algunes de les pel·lícules del primer Pedro Almodóvar, els seus gags no tenien gaire gràcia.

Giuseppe Finzi va ser un bon director belcantista, va deixar fer el cantants, els va bressolar suaument contenint sempre el vigor orquestral. Bé el cor que en aquesta opera, seguint el model de l'opéra-comique, té molta feina.

La producció era la de Laurent Pelly, originària, fa més de deu anys, del Covent Garden, una producció que ha rodat per tots els grans escenaris del món i que ja havia estat vista al Liceu la temporada 2009-2010. Es una molt bona producció, intel·ligent, lluminosa, que mou molt bé els personatges i encara més bé el cor (cosa molt rara en òpera) que té el seu principal mèrit en que no es pren el libreto seriosament i més que representar La fille du regiment sembla que jugui a parodiar-la a través de la caricatura amable amb només unes gotes de causticitat crítica.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 18 de maig de 2017)

Crítica d'òpera. La fille du régiment

CRÍTICA DE  LA FILLE DU RÉGIMENT AL LICEU APAREGUDA A OPERA ONLINE

ANAR A OPERA ONLINE

Crítica d'òpera. Der fliegende Holländer

Der fliegende Holländer. AL LICEU

La tradicional al·lucinació de Senta

Der fliegende Holländer de Richard Wagner

Attila Jun, baix (Daland)
Elena Popovskaya, soprano (Senta)
Timothy Richards, tenor (Erik)
Albert Dohmen, baríton (L'Holandès)
Itxaro Mentxaca, contralto (Mary)
Mikeldi Atxalandabasso, tenor (El pilot)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Oksana Lyniv, direcció musical
Philipp Stölzl, direcció escènica
Producció, Staatsoper Unter den Linden (Berlín), original del Theater Basel. 
Gran Teatre del Liceu 
Barcelona, 2 de maig.

_______________________________________________________________ 

Philipp Stolzl, el director d'escena de la versió de Der fliegende Holländer que s'està veient aquests dies al Liceu afirma en el programa de mà de la representació (citat per Brigitte Heusinger): "L'expliquem (la història de l'Holandès) des de la perspectiva de Senta ... i dibuixem el psicograma d'una dona que es va escapar al món de les llegendes i fantasies i ja no aconsegueix tornar-ne. Ara, anys més tard, Senta és una nena desorientada en el cos d'una dona adulta".

La idea de presentar Senta com una dona d'ànima romàntica que no es conforma amb la vida trista, grisa, mediocre que li proposen el seu pare, el seu promès i el seu entorn social, és eficaç. Representar-la com un dona que es refugia en el somni d'un amor absolut i redemptor que donaria sentit a la seva vida, és coherent. Resoldre el conflicte pagant amb el preu definitiu del suïcidi la impossibilitat de retorn o de pacte amb la realitat, és dramàticament brillant.

Aquesta solució, que no és nova i és un "comodí" -potser excessivament explotat- aplicable a molts títols del repertori de resolució complexa, ja fa molts anys que circula pels escenaris. El recurs de presentar l'Holandès com una al·lucinació de Senta, com l'encarnació del desig i de l'aspiració a l'absolut de Senta, ja estava en la base de la memorable producció de l'obra dirigida per Willy Decker vista al Liceu fa més de vint anys.

Les idees dramàtiques -noves o velles, bones o dolentes- són una cosa, materialitzar-les damunt un escenari, una altra. La producció d'aquesta òpera, provinent de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín, presenta escènicament moments brillants especialment quan recorre al recurs del "trompe l'oeil" amb un quadre que representa el mateix espai on està penjat el quadre (un escenari dins d'un altre escenari) que ofereix així la possibilitat de multiplicar les dimensions teatrals de l'espai escènic presentant un espai per a la realitat i un altre, de paral·lel, per al somni de Senta.

En altres escenes, però, la solució no funciona, especialment pel que fa a la tripulació del vaixell de l'holandès reduïda una irrisòria desfilada de zombies de pel·lícula de terror de Sèrie B o en la mort de Senta, moment culminant de l'obra, pobrament resolta teatralment en una escena molt confusa i amb massa gent a l'escenari.

Musicalment aquest holandès, massa ple de canvis en el repartiment en relació al que havia estat anunciat fa mesos, va resultar irregular. El millor el vam tenir en la interpretació del protagonista masculí a càrrec del veterà baix-baríton Albert Dohmen, ben recordat al Liceu pels seus Wotan. Dohmen, des del seu inicial "Die Frist ist um",  va senyorejar la seva partitura cantant amb potència i amb estil i va ser el gran triomfador de la nit.

Elena Popovskaya, debutant al teatre, va donar més força i poder que subtilesa i matisos al paper de Senta. Attila Jun tampoc no va gastar gaire subtilesa en la seva intervenció però atès que es tractava de Daland, home barroer mogut només per l'interès econòmic, encaixava en el personatge.

El paper d'Erik, el promès de Senta, antiheroic, dèbil des de tots els punts de vista comparat amb el potent Holandès, és un dels papers wagnerians més ingrats. Exigent de tessitura i poc lluït vocalment i escènicament, a Erik li toca representar els tebis valors burgesos i això sol funcionar molt malament damunt d'un escenari, encara que la platea del teatre estigui plena de persones que compartirien els seus valors. Erik va ser defensat pel tenor Timothy Richards, la veu no era bonica, però els aguts ben col·locats i l'empenta no van faltar. Bé Itxaro Mentxaca en el paper de Mary i molt bé Mikeldi Atxalandabasso en el del pilot.

Molt bé el cor, especialment el masculí, que en aquesta òpera té molta feina però molt agraïda i de molt lluïment.

En el podi orquestral vam tenir la ucraïnesa Oksana Lyniv, la primera dona que dirigeix un Wagner al Liceu. Va dirigir amb força i nervi, amb tempi més aviat ràpids. La cèlebre obertura li va quedar una mica feréstega amb un so orquestral massa contundent i no prou rodó i equilibrat, la concertació amb les veus, però, va funcionar força bé i el balanç global és bo.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 5 de maig de 2017)