WERTHER AL LICEU

Beczala, Werther sublim.

Werther de Jules Massenet. 

Piotr Beczala, tenor (Werther).
Anna Caterina Antonacci, soprano (Charlotte). 
Joan Martín-Royo, baríton (Albert). 
Elena Sancho Pereg, soprano (Sophie). 
Stefano Palatchi, baix (El batlle). 
Antoni Comas, tenor (Schmidt). 
Marc Canturri, baríton Johann). 
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Alain Altinoglu, direcció musical. 
Willy Decker, direcció escènica. 
Stefan Heinrichs, director de la reposició escènica. 
Wolfgang Gussmann, escenografia i vestuari. 
Producció de l'Opera de Frankfurt. 
Gran Teatre del Liceu. 
Barcelona, 15 de gener.
________________________________________________________________

Menyspreada pels savis oficials de la cultura (psicoanalistes inclosos) per encarnar la banalització i barroera simplificació d'una de les històries d'amor més potents que ha creat la cultura occidental, gairebé un mite fundacional; menystinguda, també, per la musicologia erudita dels segle XX, que trobava que Massenet ho tenyia tot amb una insuportable tebior burgesa i un endolciment empalagós i decoratiu, Werther és un d'aquells títols "ventafocs" que sobreviu al repertori gràcies al suport permanent d'un públic que potser no és savi, però reconeix, o intueix, que en aquesta òpera es posa música amb sensibilitat i delicadesa a una història commovedora.

Cantar Werther al Liceu no és fàcil, encara hi plana damunt l'escenari l'ombra, el record, d'Alfredo Kraus, intèrpret ideal del paper, que fa vint-i-cinc anys va protagonitzar les darreres representacions d'aquest títol al teatre.

L'òpera, més que cap altra forma d'expressió artística, actualment és tan insuportablement nostàlgica que, per bé i per mal, el record, la memòria (tan sovint falsificada per l'afecte) dels cantants del passat es converteix en un fantasma, una barrera insuperable per als cantants d'avui. ¿Quantes carreres de soprano no ha arruïnat, post mortem, Maria Callas?.

El tenor polonès Piotr Beczala, un dels millors intèrprets actuals del paper, aliè a tota aquesta antiga història d'amor entre el Liceu i Kraus, ja s'havia acreditat en el primer i segon actes com un molt bon Werther. Bona veu, rodona, timbrada, bonica i, sobretot, bon fraseig, expressiu i perfectament dins l'estil, sense fer ni bel canto (que hauria quedat massa dolç) ni verisme (que hauria quedat massa agressiu). Faltava però "la perla" del rol, el "Pourqoui me réveiller" del tercer acte, el record de Kraus, més present que mai, era gairebé una vibració de l'aire.

Beczala va atacar net, controlant perfectament l'aire, respirant amb l'orquestra, va respectar els apianaments prescrits a la partitura, va donar gruix i presència a les notes del registre greu, va plantar dos La sostinguts que van travessar la sala com dues sagetes brillants i va acabar amb una exquisida "messa di voce" sobre la darrera nota. El teatre s'ensorrava, Kraus havia desaparegut, per fi descansava en pau, el Liceu havia trobat un altre intèrpret ideal de Werther, un Werther sublim: Piotr Beczala. Així s'escriu la història dels teatres d'òpera.

L'apoteosi de Beczala va ser tant gran que fins i tot hi va haver "bis" amb repetició sencera de l'ària, un fet raríssim que al Liceu feia anys que no passava.

Anna Caterina Antonacci va fer una bona Charlotte amb un "Va! Laisse couler mes larmes" meritori i Joan Martín-Royo va fer un bon Albert i Alain Altinoglu (debutant al Liceu) va dirigir bé una orquestra que va respondre òptimament i també van estar molt bé tots els papers secundaris, però Werther és molt clarament una òpera "de tenor" i la intensa llum del tenor deixa el públic cec per a qualsevol altra bellesa.

La producció, una vella producció de l'Opera de Frankfurt que ha circulat per mig món, dirigida escènicament per Willy Decker és bona, freda (potser massa i tot), neta de línies, austera, fuig de l'anècdota i el color local i se centra essencialment en la interacció entre els personatges, La direcció escènica dibuixa molt bé i amb molts matisos el personatge de Charlotte, una dona atrapada en la contradicció entre els seus sentiments i el seu matrimoni i li dedica gairebé més atenció que al propi Werther, molt ben presentat com el què en el fons és, un immadur no poc narcisista.

Com observava molt encertadament Anna Caterina Antonacci en una entrevista publicada el dia abans de l'estrena, la posada en escena ens remet sovint a Txekhov, Bergmann o Ibsen, bons referents, referents de pes, per a una història que encara que ens arribi de França, neix, no ho oblidem, amb Goethe.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 18 de gener de 2017)