RIGOLETTO AL LICEU
Un espectacular Rigoletto cruel
Rigoletto de Giuseppe Verdi
Javier Camarena, tenor (Duc de Mantua)
Carlos Alvarez, baríton (Rigoletto)
Désirée Rancatore, soprano (Gilda)
Ante Jerkunica, baix (Sparafucile)
Ketevan Kemoklidze, mezzosoprano (Maddalena)
Gianfranco Montresor, baríton (Monterone)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Cor del Gran Teatre del Liceu
Ricardo Frizza, direcció musical
Monique Wagemakers, direcció escènica
Michael Levine, escenografia
Sandy Powell, vestuari
Coproducció Gran Teatre del Liceu i Teatro Real de Madrid
Gran Teatre del Liceu
Barcelona, 24 de març
Carlos Alvarez, baríton (Rigoletto)
Désirée Rancatore, soprano (Gilda)
Ante Jerkunica, baix (Sparafucile)
Ketevan Kemoklidze, mezzosoprano (Maddalena)
Gianfranco Montresor, baríton (Monterone)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Cor del Gran Teatre del Liceu
Ricardo Frizza, direcció musical
Monique Wagemakers, direcció escènica
Michael Levine, escenografia
Sandy Powell, vestuari
Coproducció Gran Teatre del Liceu i Teatro Real de Madrid
Gran Teatre del Liceu
Barcelona, 24 de març
________________________________________________________________
Complex en el desxifrat de la seva rebuscada i potser
polèmica concepció dramàtica, espectacular en la seva sorprenent fredor visual
i totalment convincent en la seva resolució musical. Aquests son els tres eixos
fonamentals del Rigoletto que es representa aquests dies a l'escenari
del Liceu.
Es difícil enfrontar dramàticament els grans títols del
repertori perquè cal trobar un equilibri entre la redundància i l'extravagància,
dos extrems artísticament estèrils. La directora holandesa Monique Wagemakers
en aquesta producció del títol verdià que ja es va poder veure a Madrid el 2009
i que ara arriba a l'escenari barcelonès, sacseja violentament la concepció tradicional del personatge central.
Rigoletto ja no es el bufó amoral i impertinent de la cort del Duc de Mantua
que es transforma en pare amantíssim de la seva filla quan entra a casa, sinó un
pare dominant, cruel i potser maltractador. Wagemakers canvia totalment la visió
tradicional de Rigoletto. Es cert que traeix les intencions originals de Victor Hugo, creador del personatge i de
Verdi i Francesco Maria Piave, els seus adaptadors operístics, però no és menys
cert, i potser això és el més important, que a canvi de la "traïció"
aconsegueix un drama potent sobre les relacions de poder entre personatges.
Visualment, l'escenari creat per Michael Levine, una
espectacular plataforma de 18 metres d'ample que puja, baixa i s'inclina
mitjançant sistemes hidràulics és fascinant i crea moments d'un gran bellesa
plàstica subratllats per una il·luminació molt ben resolta. El principal
problema d'aquesta escenografia tant bella i freda és la no pertinença al
tema. Aquest escenari tant podria
funcionar per a Rigoletto com per a Der Fliegende Holländer, el
proper títol que visitarà el Liceu. De fet, atesa la seva prodigiosa capacitat
d'oscil·lació, sembla molt més adequada per escenificar la coberta del vaixell de
l'holandès enmig de la tempesta que la cort del Duc de Mantua.
La bellesa visual del muntatge queda significativament
augmentada per les sorprenents sotanes d'inspiració renaixentista de tots els
personatges masculins dissenyades per
Sandy Powell, guanyadora de tres premis Oscar al millor vestuari per les
pel·lícules Shakespeare in love (1998), The Aviator (2004) i The young Victoria
(2009).
Finalment, però, amb sotana o amb frac, Rigoletto,
s'ha de cantar i, com que és un dels grans títols del repertori, s'ha de cantar
bé perquè aquí sí que el públic té molt clar què espera i amb una dramatúrgia
més nova o mes vella, espera el sobreagut final a La donna è mobile i
les tradicionals coloratures a Caro nome.
En aquest apartat el Rigoletto del Liceu va
obtenir un molt considerable èxit, en el paper estel·lar del bufó geperut es
comptava amb Carlos Alvarez, un dels millors Rigoletto de la dècada que, en
plena forma, va oferir una actuació global molt bona amb un Cortiggiani, vil
razza memorable i un fraseig sempre incisiu, pertinent i perfectament dins
l'estil. En les properes representacions actuaran en el paper de Rigoletto el
baríton Angel Odena que debuta en el paper i una única funció serà assumida pel
gran Leo Nucci, una autèntica llegenda en la interpretació del personatge.
També va estar molt bé el tenor mexicà Javier Camarena,
que també debutava en el paper de Duca di Mantua. Va prodigar vehemència i
aguts, frescor i joventut en un paper que agraeix totes aquestes qualitats. En
les properes representacions debutarà en el paper el tenor Antonio Siragusa.
Correcta, però no pas espectacular i irregular en les
esmentades coloratures de Caro nome (que tothom sempre imagina perfectament
immaculades) Désirée Rancatore en el paper de Gilda. Potentíssim, convincent,
Ante Jerkunica en Saparafucile i molt bé i molt posada en el paper Ketevan Kemoklidze com a Maddalena. Finalment, molt insuficient Gianfranco Montresor en
Monterone.
Riccardo Frizza va obtenir en general molt bons resultats
de l'orquestra tot i que la "tempesta" de l'acte tercer va quedar una
mica desmanegada i que els concertants no van quedar perfectament ajustats.
Molt bon nivell del cor que, a més de cantar, havia d'efectuar complexos
moviments escènics.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 27 de març de 2017)
