Der fliegende Holländer. AL LICEU
La tradicional al·lucinació de Senta
Der fliegende Holländer de Richard Wagner
Attila Jun, baix (Daland)
Elena Popovskaya, soprano (Senta)
Timothy Richards, tenor (Erik)
Albert Dohmen, baríton (L'Holandès)
Itxaro Mentxaca, contralto (Mary)
Mikeldi Atxalandabasso, tenor (El pilot)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Oksana Lyniv, direcció musical
Philipp Stölzl, direcció escènica
Producció, Staatsoper Unter den Linden (Berlín), original del Theater Basel.
Gran Teatre del Liceu
Barcelona, 2 de maig.
Elena Popovskaya, soprano (Senta)
Timothy Richards, tenor (Erik)
Albert Dohmen, baríton (L'Holandès)
Itxaro Mentxaca, contralto (Mary)
Mikeldi Atxalandabasso, tenor (El pilot)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Oksana Lyniv, direcció musical
Philipp Stölzl, direcció escènica
Producció, Staatsoper Unter den Linden (Berlín), original del Theater Basel.
Gran Teatre del Liceu
Barcelona, 2 de maig.
_______________________________________________________________
Philipp Stolzl, el director d'escena de la versió de Der
fliegende Holländer que s'està veient aquests dies al Liceu afirma en el
programa de mà de la representació (citat per Brigitte Heusinger): "L'expliquem
(la història de l'Holandès) des de la perspectiva de Senta ... i
dibuixem el psicograma d'una dona que es va escapar al món de les llegendes i
fantasies i ja no aconsegueix tornar-ne. Ara, anys més tard, Senta és una nena
desorientada en el cos d'una dona adulta".
La idea de presentar Senta com una dona d'ànima romàntica
que no es conforma amb la vida trista, grisa, mediocre que li proposen el seu
pare, el seu promès i el seu entorn social, és eficaç. Representar-la com un
dona que es refugia en el somni d'un amor absolut i redemptor que donaria
sentit a la seva vida, és coherent. Resoldre el conflicte pagant amb el preu
definitiu del suïcidi la impossibilitat de retorn o de pacte amb la realitat,
és dramàticament brillant.
Aquesta solució, que no és nova i és un
"comodí" -potser excessivament explotat- aplicable a molts títols del
repertori de resolució complexa, ja fa molts anys que circula pels escenaris.
El recurs de presentar l'Holandès com una al·lucinació de Senta, com
l'encarnació del desig i de l'aspiració a l'absolut de Senta, ja estava en la
base de la memorable producció de l'obra dirigida per Willy Decker vista al
Liceu fa més de vint anys.
Les idees dramàtiques -noves o velles, bones o dolentes-
són una cosa, materialitzar-les damunt un escenari, una altra. La producció
d'aquesta òpera, provinent de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín,
presenta escènicament moments brillants especialment quan recorre al recurs del
"trompe l'oeil" amb un quadre que representa el mateix espai
on està penjat el quadre (un escenari dins d'un altre escenari) que ofereix
així la possibilitat de multiplicar les dimensions teatrals de l'espai escènic
presentant un espai per a la realitat i un altre, de paral·lel, per al somni de
Senta.
En altres escenes, però, la solució no funciona, especialment
pel que fa a la tripulació del vaixell de l'holandès reduïda una irrisòria
desfilada de zombies de pel·lícula de terror de Sèrie B o en la mort de Senta,
moment culminant de l'obra, pobrament resolta teatralment en una escena molt
confusa i amb massa gent a l'escenari.
Musicalment aquest holandès, massa ple de canvis en el
repartiment en relació al que havia estat anunciat fa mesos, va resultar
irregular. El millor el vam tenir en la interpretació del protagonista masculí
a càrrec del veterà baix-baríton Albert Dohmen, ben recordat al Liceu pels seus
Wotan. Dohmen, des del seu inicial "Die Frist ist um", va senyorejar la seva partitura cantant amb
potència i amb estil i va ser el gran triomfador de la nit.
Elena Popovskaya, debutant al teatre, va donar més força
i poder que subtilesa i matisos al paper de Senta. Attila Jun tampoc no va
gastar gaire subtilesa en la seva intervenció però atès que es tractava de
Daland, home barroer mogut només per l'interès econòmic, encaixava en el
personatge.
El paper d'Erik, el promès de Senta, antiheroic, dèbil
des de tots els punts de vista comparat amb el potent Holandès, és un dels
papers wagnerians més ingrats. Exigent de tessitura i poc lluït vocalment i
escènicament, a Erik li toca representar els tebis valors burgesos i això sol
funcionar molt malament damunt d'un escenari, encara que la platea del teatre
estigui plena de persones que compartirien els seus valors. Erik va ser
defensat pel tenor Timothy Richards, la veu no era bonica, però els aguts ben
col·locats i l'empenta no van faltar. Bé Itxaro Mentxaca en el paper de Mary i
molt bé Mikeldi Atxalandabasso en el del pilot.
Molt bé el cor, especialment el masculí, que en aquesta
òpera té molta feina però molt agraïda i de molt lluïment.
En el podi orquestral vam tenir la ucraïnesa Oksana
Lyniv, la primera dona que dirigeix un Wagner al Liceu. Va dirigir amb força i
nervi, amb tempi més aviat ràpids. La cèlebre obertura li va quedar una
mica feréstega amb un so orquestral massa contundent i no prou rodó i equilibrat,
la concertació amb les veus, però, va funcionar força bé i el balanç global és
bo.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 5 de maig de 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada