dimarts, 9 de maig de 2017

Crítica d'òpera. Der fliegende Holländer

Der fliegende Holländer. AL LICEU

La tradicional al·lucinació de Senta

Der fliegende Holländer de Richard Wagner


Attila Jun, baix (Daland)
Elena Popovskaya, soprano (Senta)
Timothy Richards, tenor (Erik)
Albert Dohmen, baríton (L'Holandès)
Itxaro Mentxaca, contralto (Mary)
Mikeldi Atxalandabasso, tenor (El pilot)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Oksana Lyniv, direcció musical
Philipp Stölzl, direcció escènica
Producció, Staatsoper Unter den Linden (Berlín), original del Theater Basel. 
Gran Teatre del Liceu 
Barcelona, 2 de maig.
_______________________________________________________________ 

Philipp Stolzl, el director d'escena de la versió de Der fliegende Holländer que s'està veient aquests dies al Liceu afirma en el programa de mà de la representació (citat per Brigitte Heusinger): "L'expliquem (la història de l'Holandès) des de la perspectiva de Senta ... i dibuixem el psicograma d'una dona que es va escapar al món de les llegendes i fantasies i ja no aconsegueix tornar-ne. Ara, anys més tard, Senta és una nena desorientada en el cos d'una dona adulta".
La idea de presentar Senta com una dona d'ànima romàntica que no es conforma amb la vida trista, grisa, mediocre que li proposen el seu pare, el seu promès i el seu entorn social, és eficaç. Representar-la com un dona que es refugia en el somni d'un amor absolut i redemptor que donaria sentit a la seva vida, és coherent. Resoldre el conflicte pagant amb el preu definitiu del suïcidi la impossibilitat de retorn o de pacte amb la realitat, és dramàticament brillant.
Aquesta solució, que no és nova i és un "comodí" -potser excessivament explotat- aplicable a molts títols del repertori de resolució complexa, ja fa molts anys que circula pels escenaris. El recurs de presentar l'Holandès com una al·lucinació de Senta, com l'encarnació del desig i de l'aspiració a l'absolut de Senta, ja estava en la base de la memorable producció de l'obra dirigida per Willy Decker vista al Liceu fa més de vint anys.
Les idees dramàtiques -noves o velles, bones o dolentes- són una cosa, materialitzar-les damunt un escenari, una altra. La producció d'aquesta òpera, provinent de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín, presenta escènicament moments brillants especialment quan recorre al recurs del "trompe l'oeil" amb un quadre que representa el mateix espai on està penjat el quadre (un escenari dins d'un altre escenari) que ofereix així la possibilitat de multiplicar les dimensions teatrals de l'espai escènic presentant un espai per a la realitat i un altre, de paral·lel, per al somni de Senta.
En altres escenes, però, la solució no funciona, especialment pel que fa a la tripulació del vaixell de l'holandès reduïda una irrisòria desfilada de zombies de pel·lícula de terror de Sèrie B o en la mort de Senta, moment culminant de l'obra, pobrament resolta teatralment en una escena molt confusa i amb massa gent a l'escenari.
Musicalment aquest holandès, massa ple de canvis en el repartiment en relació al que havia estat anunciat fa mesos, va resultar irregular. El millor el vam tenir en la interpretació del protagonista masculí a càrrec del veterà baix-baríton Albert Dohmen, ben recordat al Liceu pels seus Wotan. Dohmen, des del seu inicial "Die Frist ist um",  va senyorejar la seva partitura cantant amb potència i amb estil i va ser el gran triomfador de la nit.
Elena Popovskaya, debutant al teatre, va donar més força i poder que subtilesa i matisos al paper de Senta. Attila Jun tampoc no va gastar gaire subtilesa en la seva intervenció però atès que es tractava de Daland, home barroer mogut només per l'interès econòmic, encaixava en el personatge.
El paper d'Erik, el promès de Senta, antiheroic, dèbil des de tots els punts de vista comparat amb el potent Holandès, és un dels papers wagnerians més ingrats. Exigent de tessitura i poc lluït vocalment i escènicament, a Erik li toca representar els tebis valors burgesos i això sol funcionar molt malament damunt d'un escenari, encara que la platea del teatre estigui plena de persones que compartirien els seus valors. Erik va ser defensat pel tenor Timothy Richards, la veu no era bonica, però els aguts ben col·locats i l'empenta no van faltar. Bé Itxaro Mentxaca en el paper de Mary i molt bé Mikeldi Atxalandabasso en el del pilot.
Molt bé el cor, especialment el masculí, que en aquesta òpera té molta feina però molt agraïda i de molt lluïment.
En el podi orquestral vam tenir la ucraïnesa Oksana Lyniv, la primera dona que dirigeix un Wagner al Liceu. Va dirigir amb força i nervi, amb tempi més aviat ràpids. La cèlebre obertura li va quedar una mica feréstega amb un so orquestral massa contundent i no prou rodó i equilibrat, la concertació amb les veus, però, va funcionar força bé i el balanç global és bo.


Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 5 de maig de 2017)