Don Giovanni. AL LICEU
Don Giovanni: una òpera impossible?
Don Giovanni de Wolfgang
Amadeus Mozart.
Mariusz Kwiecień, baríton (Don Giovanni).
Eric Halfvarson, baix (Il Commendatore).
Carmela
Remigio, soprano (Donna Anna).
Dmitry Korchak, tenor (Don Ottavio).
Miah Persson, soprano (Donna Elvira).
Simón Orfila,
baríton (Leporello).
Valeriano Lanchas, baix-baríton (Masetto).
Julia Lezhneva, soprano (Zerlina).
Orquestra
del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Josep Pons, direcció
musical.
Kasper Holten, direcció escènica.
Amy Lane, reposició de la direcció
escènica.
Es Devlin, escenografia.
Luke Halls, video.
Coproducció del Gran
Teatre del Liceu, Royal Opera House Covent Garden (Londres), The Israeli Opera
(Tel Aviv) i Houston Grand Opera.
Barcelona, 19 de juny de 2017.
________________________________________________________________
S'ha dit sovint, de maneres molt diverses i amb
argumentacions variades, que Don Giovanni forma part d'aquell reduït
nucli d' "òperes impossibles" o "òperes-trampa" en el
sentit que són tant grans, tant perfectes, tant potents i el seu assumpte de
fons (més que la seva superfície argumental) és tant transcendental que, per
una banda, gairebé sempre són més grans que els seus intèrprets i, per altra
banda, gairebé sempre generen en l'espectador unes expectatives de perfecció
que indefectiblement resulten decebudes.
Aquest és exactament el sentiment que quedava en
l'esperit en acabar la primera de les deu funcions de Don Giovanni que
tindran lloc al Liceu fins a primers de juliol.
El muntatge, una coproducció entre Liceu, Covent Garden,
The Israeli Opera i Houston Grand Opera que fins ara només s'havia vist al
teatre londinenc, està firmat per Kasper Holten i visualment consisteix en un
enorme cub giratori ple d'escales i portes que representa més o menys el
laberíntic palau del protagonista. Sobre el cub es projecta vídeo al llarg de
tota la representació, un vídeo més efectista que significatiu que, de manera
no pertinent (per tant, impertinent) essencialment introdueix
"soroll" visual a la representació i fa més nosa que servei.
Un altre greu problema de la producció rau en la
dramatúrgia en general i en el tractament dels personatges i la seva
interrelació en particular. La partitura original de Don Giovanni indica
que l'obra és un "Dramma giocoso" Holten no solament oblida la
part "giocosa" d'aquest "dramma" sinó que altera de
manera greu els personatges: fa mes de dos-cents anys que sospitem -perquè ens
ho diu subtilment Mozart a través de la seva música- que Donna Anna se sent
poderosament atreta per Don Giovanni. No calia que ens ho mostressin
explícitament en escena.
En un muntatge com aquest és evident que el moralitzant
sextet final posterior a la mort de Don Giovanni fa nosa. Durant el
romanticisme, tant amant dels finals catastròfics, de vegades simplement se
l'eliminava, Holten no gosa fer-ho i ho intenta mig arreglar fent cantar els
solistes des del fossat orquestral mentre Don Giovanni, ja totalment immers en
el deliri, ens mira des de l'escenari.
No és una bona solució perquè tergiversa greument l'obra
original.
Quedi a favor de la producció la idea de presentar la fi
de Don Giovanni atrapat pels fantasmes de la seva ment i incapaç de distingir
entre realitat i desig i la bona solució teatral d'alguna escena habitualment
ben difícil de resoldre com és la de la invitació a sopar a l'estàtua del Commendatore.
Musicalment, tot i que la representació va anar de menys
a més, tampoc no es va assolir l'excel·lència que l'obra mereixia.
Josep Pons, el director, va acabar bé, però al principi
l'orquestra sonava seca, deslligada, dura. Els concertants del final del primer
acte no van quedar prou ben quadrats, en canvi tota l'escena del banquet de Don
Giovanni va tenir un molt bon nivell. Mariusz Kwiecień no solament és un dels
bons Don Giovanni dels nostres dies perquè té la veu, l'edat, la força i
l'energia del personatge sinó que s'integra perfectament en aquesta proposta i
les seves intencions dramàtiques perquè va participar en aquesta producció quan
es va presentar a Londres. Carmela Remigio va quedar només suficient com a
Donna Anna, la veu no era bonica, l'emissió forçada. Miah Persson se'n va
sortir més bé en el paper de Donna Elvira, incòmoda al principi, va anar
afiançant-se, com gairebé tots els intèrprets, a mesura que avançava la
representació. Leporello va ser defensat amb gràcia i suficiència per Simón
Orfila, Valeriano Lanchas va complir amb suficiència però sense excel·lència
com a Masetto i Eric Halfvarson va ser
fosc i rotund, que és el que s'espera del Commendatore. Els cantants més
aplaudits de la nit, juntament amb Kwiecień, van ser Julia Lezhneva que va
cantar molt bé el paper de Zerlina i Dmitry Korchak que va fer excel·lentment,
ell sí, de Don Ottavio.
Quan en un Don Giovanni qui més triomfa són
Zerlina i Don Ottavio, vol dir que alguna cosa no ha anat prou bé.
Definitivament, Don Giovanni és, probablement, una
òpera impossible.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 23 de juny de 2017)
