Il Trovatore. AL LICEU
El més bo era el dolent
Il Trovatore de Giuseppe Verdi.
Artur Ruciński, baríton (Conte di Luna).
Kristin Lewis, soprano (Leonora)
Marianne
Cornetti, mezzosoprano (Azucena)
Marco Berti, tenor (Manrico)
Carlo Colombara, baix (Ferrando)
Maria Miró,
soprano (Inés)
Albert Casals, tenor (Ruiz)
Carles Canut, paper mut (Goya).
Orquestra del Gran
Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Daniele Callegari, direcció
musical.
Joan Anton Rechi, direcció escènica.
Mercè Paloma, vestuari.
Project2
(Sergio Garcia), video.
Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Ópera de Oviedo.
Barcelona, 17 de juliol de 2017.
________________________________________________________________
Un títol més de la "Trilogía popular" de Verdi
al Liceu, si el mes de març vam tenir Rigoletto, ara, per tancar la
temporada, Il Trovatore.
Apostar sovint per les òperes més populars és perillós:
si bé és cert que omplen el teatre, també generen unes expectatives
desmesurades en uns espectadors que les coneixen (o creuen conèixer-les) fil
per randa i esperen, sovint en va, escoltar en escena resultats que solen
formar part més de la memòria "discogràfica" de l'oient que de
l'experiència en directe viscuda als teatres.
El Trovatore del Liceu va obtenir, si més no
musicalment, un èxit global amb algunes irregularitats, perquè hem de
considerar irregular que el malvat de la truculenta història que se'ns explica,
el lasciu Conte di Luna, sigui més aplaudit al final que el
protagonista, Manrico, mirall de virtuts, i que triomfi més la gitana Azucena,
el quart personatge en importància, que Leonora, la "primma donna".
En efecte, el jove baríton polonès Artur Ruciński està en
el moment dolç de la seva carrera, la veu és bellíssima, vellutada i, a la
vegada, de presència imponent. So rodó i ple a baix, un bon cos central i
incisiva brillantor a la zona alta. Participació activa, decisiva en els
concertants, sostenint-los i assegurant-los des de baix. A més, Ruciński, bon
actor, omplia amb desimboltura i facilitat l'espai escènic. La seva
interpretació de "Il balen del suo sorriso", una ària molt més
arriscada que no sembla perquè, essent lenta, requereix una administració molt
precisa de l'aire, va resultar exemplar i va ser el moment més aplaudit de la
nit.
Potent, rotunda, l'Azucena de Marianne Cornetti, el seu
"Stride la vampa!" va ser també molt celebrat. Al final, però,
o bé feia extraordinàriament bé el seu personatge de dona moribunda o bé la
cantant acusava realment una gran fatiga. Concedim-li el benefici del dubte.
Marco Berti va ser un bon Manrico, va complir amb les
altes exigències del paper de l'heroi de la història, però el seu estatisme
escènic i la seva manca d'entusiasme musical van causar que la seva actuació
quedés excessivament plana. Va cantar "Ah, si, ben mio, coll'essere"
amb una tal manca d'emoció i de sentiment que feia dubtar sèriosament que
estigués enamorat de la soprano.
Leonora, la protagonista femenina, va ser assumida per la
soprano Kristin Lewis. Va arribar a les notes que se li exigien, la seva
actuació va ser correcta i així ho va apreciar el públic, però va tenir alguns
problemes d'afinació en els passatges de cant més adornat i la veu no era
especialment bella.
Molt bé la resta de personatges secundaris i, malgrat
alguns desajustaments al principi del cèlebre "Squilli, echeggi la
tromba" del tercer acte, molt bé també el cor, que a Il Trovatore té
pàgines de gran popularitat i especial brillantor.
Daniele Callegari, un solvent professional apreciat al
teatre, va assegurar sòlidament l'obra des del podi orquestral obtenint de
l'orquestra un bon so.
La producció, una coproducció amb l'Òpera de Oviedo feta
a partir d'una base d'uns decorats aprofitats del darrer Trovatore que
es va fer al Liceu fa anys, convenientment reciclats, repintats i amb un
concepte escenogràfic i una dramatúrgia totalment nova a càrrec de Joan Anton
Rechi, no va funcionar gaire bé. La idea d'ambientar l'acció durant les guerres
napoleòniques a Espanya amb l'afegit del pintor Goya (personatge mut
interpretat pel conegut actor Carles Canut) omnipresent a l'escenari prenent
apunts per a la seva famosa sèrie de gravats "Los desastres de la
guerra" no era ni pertinent, ni aclaridora, ni enriquidora.
Sí que hi va haver una bona direcció d'actors,
circumstància que va donar vida, continuïtat i interès a una producció anodina
que molt probablement no deixarà empremta perdurable en la memòria artística
del Liceu.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 22 de juliol de 2017)