dissabte, 22 de juliol del 2017

Crítica d'òpera: Il Trovatore

Il Trovatore. AL LICEU

El més bo era el dolent

Il Trovatore de Giuseppe Verdi.

Artur Ruciński, baríton (Conte di Luna). 
Kristin Lewis, soprano (Leonora)
Marianne Cornetti, mezzosoprano (Azucena) 
Marco Berti, tenor (Manrico)
Carlo Colombara, baix (Ferrando) 
Maria Miró, soprano (Inés)
Albert Casals, tenor (Ruiz) 
Carles Canut, paper mut (Goya). 
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Daniele Callegari, direcció musical. 
Joan Anton Rechi, direcció escènica
Mercè Paloma, vestuari
Project2 (Sergio Garcia), video
Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Ópera de Oviedo. 
Barcelona, 17 de juliol de 2017.
________________________________________________________________

Un títol més de la "Trilogía popular" de Verdi al Liceu, si el mes de març vam tenir Rigoletto, ara, per tancar la temporada, Il Trovatore.
Apostar sovint per les òperes més populars és perillós: si bé és cert que omplen el teatre, també generen unes expectatives desmesurades en uns espectadors que les coneixen (o creuen conèixer-les) fil per randa i esperen, sovint en va, escoltar en escena resultats que solen formar part més de la memòria "discogràfica" de l'oient que de l'experiència en directe viscuda als teatres.
El Trovatore del Liceu va obtenir, si més no musicalment, un èxit global amb algunes irregularitats, perquè hem de considerar irregular que el malvat de la truculenta història que se'ns explica, el lasciu Conte di Luna, sigui més aplaudit al final que el protagonista, Manrico, mirall de virtuts, i que triomfi més la gitana Azucena, el quart personatge en importància, que Leonora, la "primma donna".
En efecte, el jove baríton polonès Artur Ruciński està en el moment dolç de la seva carrera, la veu és bellíssima, vellutada i, a la vegada, de presència imponent. So rodó i ple a baix, un bon cos central i incisiva brillantor a la zona alta. Participació activa, decisiva en els concertants, sostenint-los i assegurant-los des de baix. A més, Ruciński, bon actor, omplia amb desimboltura i facilitat l'espai escènic. La seva interpretació de "Il balen del suo sorriso", una ària molt més arriscada que no sembla perquè, essent lenta, requereix una administració molt precisa de l'aire, va resultar exemplar i va ser el moment més aplaudit de la nit.
Potent, rotunda, l'Azucena de Marianne Cornetti, el seu "Stride la vampa!" va ser també molt celebrat. Al final, però, o bé feia extraordinàriament bé el seu personatge de dona moribunda o bé la cantant acusava realment una gran fatiga. Concedim-li el benefici del dubte.
Marco Berti va ser un bon Manrico, va complir amb les altes exigències del paper de l'heroi de la història, però el seu estatisme escènic i la seva manca d'entusiasme musical van causar que la seva actuació quedés excessivament plana. Va cantar "Ah, si, ben mio, coll'essere" amb una tal manca d'emoció i de sentiment que feia dubtar sèriosament que estigués enamorat de la soprano.
Leonora, la protagonista femenina, va ser assumida per la soprano Kristin Lewis. Va arribar a les notes que se li exigien, la seva actuació va ser correcta i així ho va apreciar el públic, però va tenir alguns problemes d'afinació en els passatges de cant més adornat i la veu no era especialment bella.
Molt bé la resta de personatges secundaris i, malgrat alguns desajustaments al principi del cèlebre "Squilli, echeggi la tromba" del tercer acte, molt bé també el cor, que a Il Trovatore té pàgines de gran popularitat i especial brillantor.
Daniele Callegari, un solvent professional apreciat al teatre, va assegurar sòlidament l'obra des del podi orquestral obtenint de l'orquestra un bon so.
La producció, una coproducció amb l'Òpera de Oviedo feta a partir d'una base d'uns decorats aprofitats del darrer Trovatore que es va fer al Liceu fa anys, convenientment reciclats, repintats i amb un concepte escenogràfic i una dramatúrgia totalment nova a càrrec de Joan Anton Rechi, no va funcionar gaire bé. La idea d'ambientar l'acció durant les guerres napoleòniques a Espanya amb l'afegit del pintor Goya (personatge mut interpretat pel conegut actor Carles Canut) omnipresent a l'escenari prenent apunts per a la seva famosa sèrie de gravats "Los desastres de la guerra" no era ni pertinent, ni aclaridora, ni enriquidora.
Sí que hi va haver una bona direcció d'actors, circumstància que va donar vida, continuïtat i interès a una producció anodina que molt probablement no deixarà empremta perdurable en la memòria artística del Liceu.



Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 22 de juliol de 2017)


Crítica d'òpera: Il Trovatore

CRITICA DE IL TROVATORE AL LICEU APAREGUDA A OPERA ONLINE


ANAR A OPERA ONLINE