dijous, 19 d’octubre del 2017

Crítica d'òpera: Un ballo in maschera

Un ballo in maschera. AL LICEU




Un Ballo lleig i desorientat i només mig ben cantat


Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi

Piotr Beczala, tenor (Riccardo). 
Carlos Álvarez, baríton (Renato).
Keri Alkema, soprano (Amelia).
Dolora Zajick, mezzosoprano (Ulrica).
Elena Sancho Pereg, soprano (Oscar).
Damián del Castillo, baríton (Silvano).
Roman Ialcic, baix (Samuel).
Antonio di Matteo, baix(Tom).
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Renato Palumbo, direcció musical
Vincent Boussard, direcció escènica
Vincent Lemaire, escenografia
Christian Lacroix, vestuari
Coproducció del Théâtre du Capitole (Toulouse) i Staatstheater Nürnberg. 
Barcelona, 7 d'octubre de 2017.

______________________________________________________________________

El balanç de l'estrena de Un ballo in maschera al Liceu, presentat amb caràcter d'inauguració oficial de temporada (tot i que la temporada, de facto, ja va començar el més passat amb Il viaggio a Reims) és ben clar: bé els homes i el cor, menys bé les dones, passable la direcció orquestral i l'orquestra, lletja i fosca la producció i molt fluixa la direcció escènica.
Comencem pel que va anar bé. Carlos Álvarez està en el millor moment de la seva carrera, ja ple d'experiència i encara amb força, és un "baríton verdià" perfecte, el seu coneixement de la dificultat vocal, exigència musical i complexitat dramàtica dels papers que Verdi atorga a la veu de baríton ja va quedar abastament provat en el seu Rigoletto del març passat i ha quedat corroborat en el seu Renato d'enguany. Veu equilibrada, amb aquella brillantor a l'agut que requereix el "bariton verdià" i centre robust i ben timbrat i, sobretot, molts matisos vocals i intel·ligència escènica per donar caràcter i gruix dramàtic al personatge.
Molt bé, també, Piotr Beczala, el seu Riccardo potser ens va enamorar una mica menys que el seu fulgurant Werther del gener passat, però segur vocalment, elegantment vehement, va acabar triomfant sense reserves malgrat un inici inquietant en què la veu pujava a l'agut sense acabar de cobrir bé el so.
Dolora Zajick malauradament acusa l'edat. Ulrica és un personatge que està poca estona a l'escenari però presenta una altíssima exigència vocal que s'ha d'abordar pràcticament en fred. Zajick, molt estimada al teatre, cantava des de l'experiència, però li costava omplir i donar cos a les cavernoses notes greus del truculent personatge de la bruixa. El públic va ser benèvol amb ella.
La soprano americana Keri Alkema, era l'única supervivent del repartiment original que va estrenar aquesta producció al Théâtre du Capitole de Tolosa de Llenguadoc el 2014. Amelia requereix una soprano dramàtica que pugi bé a l'agut però que pugui omplir amb bon so les freqüents baixades a la zona greu del registre. Tot i que Alkema es mou entre els papers de soprano i els de mezzo (ha cantat el de Giovanna Seymour a Anna Bolena i el de Principessa Eboli a Don Carlo) tenia dificultats per projectar amb força els seus greus. Va passar amb dificultats per Ecco l'orrido campo, per sort per a tots va millorar molt en Morrò, ma prima in grazia. La cantant debutava al Liceu, en conjunt la seva actuació va quedar per sota de les expectatives.
El patge Oscar és una delícia, les seves intervencions són els millors punts de llum en una òpera tenebrosa, actualment es patrimoni de sopranos lleugeres. Elena Sancho Pereg va fer un Oscar excel·lent ple de joventut desimboltura i alegria.
El cor, que a Un ballo in maschera, no té intervencions en solitari va estar força bé musicalment i totalment estàtic escènicament, però això no era problema seu sinó de la direcció escènica.
Renato Palumbo va fer una direcció musical una mica pel broc gros, correcta però sense gaire matisos i va tapar totalment Keri Alkema en la seva primera ària amb un so orquestral massa potent.
Bé Roman Ialcic i Antonio di Matteo en els papers de Samuel i Tom, els sinistres conspiradors.
Visualment monòtona i avorrida, il·luminada amb poca gràcia, la producció no va agradar gaire a ningú. Sota l'aparença externa de modernor, era absolutament convencional tant en la lectura i interpretació del drama com en la dramatúrgia, en algunes escenes la direcció d'actors semblava inexistent amb uns personatges que erraven per l'escenari sense intenció dramàtica precisa. El vestuari, de Christian Lacroix, molt original, contribuïa poderosament a la pàtina de modernor del muntatge, però també, sovint, amb les seves vistoses extravagàncies gratuïtes desorientava més que no pas informava. 

Xavier Pujol


(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 18 d'octubre de 2017)

Crítica d'òpera. Un ballo in maschera

Un ballo in maschera. AL LICEU

Un ballo lleig i desorientat i només mig ben cantat

Crítica d'Un ballo in maschera apareguda a Opera Online.

ANAR A LA CRÍTICA