Un ballo in maschera. AL
LICEU
Un Ballo lleig i desorientat i només mig ben cantat
Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi
Piotr Beczala, tenor (Riccardo).
Carlos Álvarez, baríton (Renato).
Keri
Alkema, soprano (Amelia).
Dolora Zajick, mezzosoprano (Ulrica).
Elena Sancho Pereg, soprano (Oscar).
Damián del Castillo, baríton (Silvano).
Roman Ialcic, baix (Samuel).
Antonio di Matteo, baix. (Tom).
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Renato
Palumbo, direcció musical.
Vincent Boussard, direcció escènica.
Vincent
Lemaire, escenografia.
Christian Lacroix, vestuari.
Coproducció del Théâtre du
Capitole (Toulouse) i Staatstheater Nürnberg.
Barcelona, 7 d'octubre de 2017.
______________________________________________________________________
El balanç de l'estrena de Un ballo in maschera al
Liceu, presentat amb caràcter d'inauguració oficial de temporada (tot i que la
temporada, de facto, ja va començar el més passat amb Il viaggio a
Reims) és ben clar: bé els homes i el cor, menys bé les dones, passable la
direcció orquestral i l'orquestra, lletja i fosca la producció i molt fluixa la
direcció escènica.
Comencem pel que va anar bé. Carlos Álvarez està en el
millor moment de la seva carrera, ja ple d'experiència i encara amb força, és
un "baríton verdià" perfecte, el seu coneixement de la dificultat
vocal, exigència musical i complexitat dramàtica dels papers que Verdi atorga a
la veu de baríton ja va quedar abastament provat en el seu Rigoletto del març
passat i ha quedat corroborat en el seu Renato d'enguany. Veu equilibrada, amb
aquella brillantor a l'agut que requereix el "bariton verdià" i centre
robust i ben timbrat i, sobretot, molts matisos vocals i intel·ligència
escènica per donar caràcter i gruix dramàtic al personatge.
Molt bé, també, Piotr Beczala, el seu Riccardo potser ens
va enamorar una mica menys que el seu fulgurant Werther del gener passat, però
segur vocalment, elegantment vehement, va acabar triomfant sense reserves
malgrat un inici inquietant en què la veu pujava a l'agut sense acabar de
cobrir bé el so.
Dolora Zajick malauradament acusa l'edat. Ulrica és un
personatge que està poca estona a l'escenari però presenta una altíssima
exigència vocal que s'ha d'abordar pràcticament en fred. Zajick, molt estimada
al teatre, cantava des de l'experiència, però li costava omplir i donar cos a
les cavernoses notes greus del truculent personatge de la bruixa. El públic va
ser benèvol amb ella.
La soprano americana Keri Alkema, era l'única supervivent
del repartiment original que va estrenar aquesta producció al Théâtre du
Capitole de Tolosa de Llenguadoc el 2014. Amelia requereix una soprano
dramàtica que pugi bé a l'agut però que pugui omplir amb bon so les freqüents
baixades a la zona greu del registre. Tot i que Alkema es mou entre els papers
de soprano i els de mezzo (ha cantat el de Giovanna Seymour a Anna Bolena
i el de Principessa Eboli a Don Carlo) tenia dificultats per projectar
amb força els seus greus. Va passar amb dificultats per Ecco l'orrido campo,
per sort per a tots va millorar molt en Morrò, ma prima in grazia.
La cantant debutava al Liceu, en conjunt la seva actuació va quedar per sota de
les expectatives.
El patge Oscar és una delícia, les seves intervencions
són els millors punts de llum en una òpera tenebrosa, actualment es patrimoni
de sopranos lleugeres. Elena Sancho Pereg va fer un Oscar excel·lent ple de
joventut desimboltura i alegria.
El cor, que a Un ballo in maschera, no té
intervencions en solitari va estar força bé musicalment i totalment estàtic
escènicament, però això no era problema seu sinó de la direcció escènica.
Renato Palumbo va fer una direcció musical una mica pel
broc gros, correcta però sense gaire matisos i va tapar totalment Keri Alkema
en la seva primera ària amb un so orquestral massa potent.
Bé Roman Ialcic i Antonio di Matteo en els papers de
Samuel i Tom, els sinistres conspiradors.
Visualment
monòtona i avorrida, il·luminada amb poca gràcia, la producció no va agradar
gaire a ningú. Sota l'aparença externa de modernor, era absolutament
convencional tant en la lectura i interpretació del drama com en la
dramatúrgia, en algunes escenes la direcció d'actors semblava inexistent amb
uns personatges que erraven per l'escenari sense intenció dramàtica precisa. El
vestuari, de Christian
Lacroix, molt original, contribuïa poderosament a la pàtina de modernor del
muntatge, però també, sovint, amb les seves vistoses extravagàncies gratuïtes
desorientava més que no pas informava.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 18 d'octubre de 2017)