dilluns, 4 de desembre del 2017

Crítica de concert: Benjamin Appl

LA PÀTRIA COM A TEMA

Crítica del Recital del baríton Benjamin Appl al Recinte Modernista de l'Hospital de Sant Pau dins del Festival LIFE VICTORIA publicada a la Revista Musical Catalana



ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Tristan und Isolde

Tristan und Isolde. AL LICEU


Una vegada més, el genial excés de Tristany


Tristan und Isolde de Richard Wagner

Stefan Vinke, tenor (Tristan)
Albert Dohmen, baix-baríton (Rei Marke)
Iréne Theorin, soprano (Isolde)
Greer Grimsley, baix-baríton (Kurwenal)
Francisco Vas, tenor (Melot)
Sarah Connolly, mezzosoprano (Brangäne)
Jorge Rodríguez Norton, tenor (Pastor i Jove mariner)
Germán Olvera, baríton (Timoner)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Josep Pons, direcció musical
Alex Ollé (La Fura dels Baus), direcció escènica
Alfons Flores, escenografia.
Urs Schönebaum, il·luminació.
Franc Aleu, videocreació.
Josep Abril, vestuari.
Producció de l'Opéra de Lyon. 
Barcelona, 28 de novembre de 2017.

______________________________________________________________________

Exagerat en tots els aspectes materials i conceptuals, hipertròfic, més enllà dels límits de tot allò que fora raonable, redundant en el seu text fins la desesperació, amb una acció dramàtica mínima que posa a prova l'enginy i la paciència dels directors d'escena, amb unes exigències vocals terribles, inhumanes, per als protagonistes. Esgotador per a tothom, inclòs el públic, el Tristan und Isolde wagnerià és en la seva desmesura un dels excessos més sublims i genials que ha creat la cultura occidental.

Una vegada més hem estat posats a prova i finalment, il·luminats, per la màgia divina d'aquesta obra absoluta que ens parla de l'amor absolut i és ben segur que d'aquest Tristan und Isolde ens en recordarem durant anys tant per la bondat de la interpretació com per la bellesa i idoneïtat de la producció.

Iréne Theorin, estimada al teatre per les seves Brünnhilde de les darreres temporades, va ser una Isolde poderosa però també dolça, arrodonint la frase, fent melodia ben dibuixada enmig de la tempesta instrumental. La soprano sueca no va defallir al llarg del paper més esgotador del repertori i encara va tenir forces per apianar dolçament en el registre agut en un Liebestod final emocionant.

Stefan Vinke, que al costat de Theorin ens havia ofert uns Siegfried convincents en el passat recent, potser no es un prodigi de subtilesa i el seu cant, de vegades és feréstec i dur, però enfrontat a un paper duríssim, va saber administrar les forces amb intel·ligència al segon acte per poder superar el terrible repte vocal del tercer acte amb plena suficiència.

Marke, Kurwenal i Brängane, tres papers "secundaris" que a qualsevol òpera que no fos Tristan un Isolde serien considerats papers "principals" pel nivell vocal exigit, van ser defensats per tres cantants de primeríssim nivell que van contribuir al gran èxit general de la representació. 

El Rei Marke d'Albert Dohmen va resultar commovedor. En la seva llarga intervenció del tercer pacte, la veu sonava plena, rodona, segura i omplia d'humanitat serena les paraules de perdó per a la parella d'amants. Sarah Conolly va ser una Brangäne de molt alt nivell, sempre segura i dominant perfectament els matisos del paper de la criada fidel que, per pietat, desobeirà les ordres de la seva senyora desencadenant així el drama.

Gairebé sembla impossible que un baix-baríton pugui arribar a tenir "massa" veu per cantar un Wagner, però això és el que va passar en alguns moments amb el Kurwenal de Greer Grimsley. Tanta va ser la seva suficiència i el seu generós i incondicional lliurament al paper del fidel amic que en algunes frases gairebé va sonar estentori i excessiu en la seva intervenció del tercer acte.

Bé Francisco Vas en Melot  i bé, també, tots els altres personatges i el cor en la seva breu intervenció.

En una òpera que supera les quatre hores és gairebé impossible que el so orquestral sigui immaculat en tot moment, tot i així el rendiment orquestral va ser molt bo i la direcció musical de Josep Pons, un director que cada vegada destaca més en el repertori germànic, va ser encertada, equilibrada, matisada. Al final, els aplaudiments per a l'orquestra i el director titular del conjunt van ser llargs i unànimes i això: que el públic apreciï la seva orquestra, és el millor que li pot passar a un teatre d'òpera.

La producció, provinent de l'Opéra de Lyon, on va ser estrenada el 2011, venia signada en la direcció escènica per Alex Ollé (La fura dels Baus), per Alfons Flores en la imponent escenografia, per Urs Schönebaum en la encertada il·luminació, per Franc Aleu en sorprenent videocreació i per Josep Abril en el sobri vestuari.


Ollé, molt encertadament, transcendeix l'anècdota i va directament al potent simbolisme de Tristan und Isolde, no intenta enriquir una acció escènica pràcticament inexistent i es centra en l'evolució psicològica dels personatges en el seu viatge interior, un viatge guiat per la música. Aquesta idea, dificilíssima de plasmar eficaçment sobre un escenari, s'aconsegueix sovint en aquest muntatge. Hi col·labora molt eficaçment l'escenografia, aclaparadora, impressionant en la seva espectacular fredor, uns semiesfera immensa que al primer acte és una lluna, al segon, girada, en posició còncava, és el castell del Rei Marke i en el tercer, tornada a girar, és Kareol, el castell de Trstany, però també una llosa que l'oprimeix i l'esclafa. En tot moment la semiesfera actua també com a pantalla on es projecten imatges que ens remeten al viatge interior dels protagonistes configurant, tot plegat, un conjunt d'una bellesa emocionant que romandrà durant temps en la memòria.

Xavier Pujol


(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 2 de desembre de 2017)

Crítica d'òpera: Tristan und Isolde

Crítica del Tristan und Isolde del Liceu apareguda a Opera Online el 2 de desembre