LA PÀTRIA COM A TEMA
Crítica del Recital del baríton Benjamin Appl al Recinte Modernista de l'Hospital de Sant Pau dins del Festival LIFE VICTORIA publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
dilluns, 4 de desembre del 2017
Crítica d'òpera: Tristan und Isolde
Tristan und Isolde. AL LICEU
Una vegada més, el genial excés de Tristany
Tristan und Isolde de Richard Wagner
Stefan Vinke, tenor (Tristan)
Albert Dohmen, baix-baríton (Rei Marke)
Iréne Theorin, soprano (Isolde)
Greer Grimsley, baix-baríton (Kurwenal)
Francisco Vas, tenor (Melot)
Sarah Connolly, mezzosoprano (Brangäne)
Jorge Rodríguez Norton, tenor (Pastor i Jove mariner)
Germán Olvera, baríton (Timoner)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Josep Pons, direcció musical.
Alex Ollé (La Fura dels Baus), direcció escènica.
Alfons Flores, escenografia.
Urs Schönebaum, il·luminació.
Franc Aleu, videocreació.
Josep Abril, vestuari.
Producció de l'Opéra de Lyon.
Barcelona, 28 de novembre de 2017.
______________________________________________________________________
Exagerat en tots els aspectes materials i conceptuals,
hipertròfic, més enllà dels límits de tot allò que fora raonable, redundant en
el seu text fins la desesperació, amb una acció dramàtica mínima que posa a
prova l'enginy i la paciència dels directors d'escena, amb unes exigències
vocals terribles, inhumanes, per als protagonistes. Esgotador per a tothom,
inclòs el públic, el Tristan und Isolde wagnerià és en la seva desmesura
un dels excessos més sublims i genials que ha creat la cultura occidental.
Una vegada més hem estat posats a prova i finalment,
il·luminats, per la màgia divina d'aquesta obra absoluta que ens parla de
l'amor absolut i és ben segur que d'aquest Tristan und Isolde ens en
recordarem durant anys tant per la bondat de la interpretació com per la
bellesa i idoneïtat de la producció.
Iréne Theorin, estimada al teatre per les seves Brünnhilde
de les darreres temporades, va ser una Isolde poderosa però també dolça,
arrodonint la frase, fent melodia ben dibuixada enmig de la tempesta
instrumental. La soprano sueca no va defallir al llarg del paper més esgotador
del repertori i encara va tenir forces per apianar dolçament en el registre
agut en un Liebestod final emocionant.
Stefan Vinke, que al costat de Theorin ens havia ofert
uns Siegfried convincents en el passat recent, potser no es un prodigi de
subtilesa i el seu cant, de vegades és feréstec i dur, però enfrontat a un
paper duríssim, va saber administrar les forces amb intel·ligència al segon
acte per poder superar el terrible repte vocal del tercer acte amb plena
suficiència.
Marke, Kurwenal i Brängane, tres papers
"secundaris" que a qualsevol òpera que no fos Tristan un Isolde serien
considerats papers "principals" pel nivell vocal exigit, van ser
defensats per tres cantants de primeríssim nivell que van contribuir al gran
èxit general de la representació.
El Rei Marke d'Albert Dohmen va resultar
commovedor. En la seva llarga intervenció del tercer pacte, la veu sonava
plena, rodona, segura i omplia d'humanitat serena les paraules de perdó per a
la parella d'amants. Sarah Conolly va ser una Brangäne de molt alt nivell,
sempre segura i dominant perfectament els matisos del paper de la criada fidel
que, per pietat, desobeirà les ordres de la seva senyora desencadenant així el
drama.
Gairebé sembla impossible que un baix-baríton pugui
arribar a tenir "massa" veu per cantar un Wagner, però això és el que
va passar en alguns moments amb el Kurwenal de Greer Grimsley. Tanta va ser la
seva suficiència i el seu generós i incondicional lliurament al paper del fidel
amic que en algunes frases gairebé va sonar estentori i excessiu en la seva intervenció
del tercer acte.
Bé Francisco Vas en Melot i bé, també, tots els altres personatges i el cor en la seva breu
intervenció.
En una òpera que supera les quatre hores és gairebé
impossible que el so orquestral sigui immaculat en tot moment, tot i així el
rendiment orquestral va ser molt bo i la direcció musical de Josep Pons, un
director que cada vegada destaca més en el repertori germànic, va ser
encertada, equilibrada, matisada. Al final, els aplaudiments per a l'orquestra
i el director titular del conjunt van ser llargs i unànimes i això: que el
públic apreciï la seva orquestra, és el millor que li pot passar a un teatre
d'òpera.
La producció, provinent de l'Opéra de Lyon, on va ser
estrenada el 2011, venia signada en la direcció escènica per Alex Ollé (La fura
dels Baus), per Alfons Flores en la imponent escenografia, per Urs Schönebaum
en la encertada il·luminació, per Franc Aleu en sorprenent videocreació i per
Josep Abril en el sobri vestuari.
Ollé, molt encertadament, transcendeix l'anècdota i va
directament al potent simbolisme de Tristan und Isolde, no intenta
enriquir una acció escènica pràcticament inexistent i es centra en l'evolució
psicològica dels personatges en el seu viatge interior, un viatge guiat per la
música. Aquesta idea, dificilíssima de plasmar eficaçment sobre un escenari,
s'aconsegueix sovint en aquest muntatge. Hi col·labora molt eficaçment
l'escenografia, aclaparadora, impressionant en la seva espectacular fredor, uns
semiesfera immensa que al primer acte és una lluna, al segon, girada, en
posició còncava, és el castell del Rei Marke i en el tercer, tornada a girar,
és Kareol, el castell de Trstany, però també una llosa que l'oprimeix i
l'esclafa. En tot moment la semiesfera actua també com a pantalla on es
projecten imatges que ens remeten al viatge interior dels protagonistes
configurant, tot plegat, un conjunt d'una bellesa emocionant que romandrà
durant temps en la memòria.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 2 de desembre de 2017)
Crítica d'òpera: Tristan und Isolde
Crítica del Tristan und Isolde del Liceu apareguda a Opera Online el 2 de desembre
Subscriure's a:
Missatges (Atom)