dissabte, 20 de gener del 2018
divendres, 19 de gener del 2018
Crítica d'òpera: Poliuto
Una gran òpera de lleons i cristians
POLIUTO de Gaetano Donizetti (versió de concert). Llibret de Salvatore Cammarano. Gregory Kunde. Sondra Radvanovsky. Gabriele Viviani. Alejandro del Cerro. Rubén Amoretti. Josep Fadó. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Daniele Callegari. LICEU. 10 DE GENER DE 2018.
divendres, 12 de gener del 2018
Crítica d'òpera: L'elisir d'amore
L'elisir d'amore. AL LICEU
Aquell vell i estimat Elisir
L'elisir d'amore de Gaetano Donizetti
Jessica Pratt, soprano (Adina)
Pavol Breslik, tenor (Nemorino)
Paolo Bordogna, baríton (Sergent Belcore)
Roberto de Candia, baix (Dulcamara)
Mercedes Gancedo, soprano (Gianetta)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Cor del Gran Teatre del Liceu
Ramón Tebar, direcció musical
Mario Gas, direcció escènica
Marcelo Grande, escenografia i vestuari
Producció Gran Teatre del Liceu
Barcelona, 7 de gener de 2018
______________________________________________________________________
De vegades l'òpera pot ser, també, l'art de la nostàlgia
i de l'enyor i això referit no solament a les veus.
El Liceu ha reposat una vegada més al seu escenari la
seva pròpia producció de L'elisir d'amore, un dels muntatges del
teatre que més èxit han obtingut i que han dut arreu i amb dignitat el nom del
Liceu.
El muntatge el signa en la direcció escènica Mario Gas,
un director que va començar la seva relació amb aquest títol fa més de 30 anys.
Aquella producció era l'àvia de la que avui
tenim a l'escenari perquè ja contenia en essència, però encara no del tot
refinats, els elements fonamentals tan físics i visuals com conceptuals de la
producció actual. Després de diverses reposicions la configuració gairebé
definitiva d'aquest elisir va arribar al Liceu el 2005, el resultat va
ser totalment satisfactori i el muntatge encara va tornar a l'escenari del
Liceu a la temporada 2012-13. Avui, aquell vell i estimat elisir encara
ha tornat a funcionar a la perfecció damunt l'escenari.
L'escenografia, impressionant pel tamany i la
minuciositat de la realització ens situa en un entorn urbà suburbial de
l'Itàlia feixista de mitjan dels anys 30 del segle passat que ens és presentat
amb una il·luminació molt cinematogràfica i una
especial cura en pentinats d'època, maquillatge, vestuari i atrezzo. Tot això
fa que visualment estiguem en un món proper al descrit tan sovint pel
neorealisme cinematogràfic italià.
L'enginy en la
caracterització dels personatges, tan principals com secundaris, així com
l'habilitat en el tractament escènic del cor que no es mai una massa anònima
que deambula per l'escenari sinó una acumulació de petits personatges tots ells
individualitzats, fa que aquest deliciós muntatge flueixi de manera
fàcil i lleugera.
Pel que fa a la música els
resultats van ser diversos. A la
direcció orquestral hi havia el mestre Ramón Tebar, al principi tot sonava una
mica massa rígid, massa sobre el compàs, amb poca flexibilitat. Poc a poc la
direcció i el so orquestral van anar agafant confiança, es van anar endolcint,
van aparèixer bonics frasejos i els resultat final, sinó excel·lent, va ser
globalment ben correcte.
Amb les veus va passar una
mica el mateix, tot va començar encarcarat i a mesura que avançava l'obra, tot
anava millorant, només el cor, que coneix aquesta obra de memòria, ja va
començar excel·lent i va continuar així fins al final.
La soprano australiana
Jessica Pratt té una veu belcantista de gran qualitat, amb volada lírica,
facilitat per a la coloratura, bona projecció, gran facilitat per
"filar" el so al registre sobreagut (cosa que indefectiblement
enamora el públic). Va començar reservant i estudiant l'acústica i va acabar
molt bé, el seu "Prendi, per me sei libero" ja va ser de
grandíssima qualitat.
Pavol Breslik, Nemorino,
posseeix una veu correcta però impersonal, molt neutra, sense un especial
caràcter, timbre ni color propi. Va incorporar molt bé el personatge donant-li
el toc de tendresa que necessita (Nemorino és un ingenu, no pas un babau) i va
arribar a totes les notes i va concertar adequadament però la petja del seu cant a la memòria serà tènue.
Paolo Bordogna, va començar
horriblement malament, amb la veu descol·locada, enrogallada, sense projecció.
Ens temíem el pitjor. Poc a poc, ell també va anar millorant i si bé no va
obtenir un gran triomf, finalment va aconseguir passar l'examen. Hi va tenir
molt a veure el fet que on no arribava amb la veu ho feia amb el gest, amb les
ganes d'implicar-se en l'espectacle. La seva histriònica interpretació del
sergent Belcore, l'enèssima reencarnació del Miles Gloriosus, el militar
fatxenda creat fa més de dos mil anys per Plaute, arrencava en cada intervenció
les rialles del públic. Mercedes Gancedo va satisfer totes les expectatives en el paper de Gianetta, un paper molt menys fàcil i senzill del que sembla.
Roberto di Candia té la veu
àgil i rotunda, el cos i la vis còmica ideals per fer un bon Dulcamara.
La producció li reservava grans moments estel·lars i l'hàbil cantant els va
aprofitar tots. Amb un bon Dulcamara gairebé tots els elisir funcionen i
així va ser amb aquest vell i estimat elisir.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 9 de gener de 2018)
Crítica d'òpera: L'elisir d'amore
THAT OLD DEAR ELISIR
Crítica de L'elisir d'amore del Liceu publicada a Opera Online el 9 de gener
Crítica de concert: JONC, Manuel Valdivieso
A L'AURORA, ALEGRIA
CONCERT EN BENEFICI DEL PROJECTE HOME CATALUNYA. JONC. Ulrike Haller, soprano. Cor d’homes preparat per Daniel Mestre. Enric Arquimbau, narrador. Dir.: Manel Valdivieso. Obres de Schönberg, R. Strauss, Dvořák i Schubert. AUDITORI. 7 DE GENER DE 2018.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
CONCERT EN BENEFICI DEL PROJECTE HOME CATALUNYA. JONC. Ulrike Haller, soprano. Cor d’homes preparat per Daniel Mestre. Enric Arquimbau, narrador. Dir.: Manel Valdivieso. Obres de Schönberg, R. Strauss, Dvořák i Schubert. AUDITORI. 7 DE GENER DE 2018.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: La Capella Reial de Catalunya, Le Concert des Nations, Jordi Savall
EL PRIMER "MESSIES" DE JORDI SAVALL
PALAU BACH. La Capella Reial de Catalunya. Le Concert des Nations. Rachel Redmond, soprano. Gabriel Díaz, contratenor. Nicholas Mulroy, tenor. Matthias Winckler, baríton. Jordi Savall, director. El Messies de Georg Friedrich Händel. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE DESEMBRE DE 2017.
Critica publicada a la Revista Musical Catalana.
ANAR A LA CRITICA
PALAU BACH. La Capella Reial de Catalunya. Le Concert des Nations. Rachel Redmond, soprano. Gabriel Díaz, contratenor. Nicholas Mulroy, tenor. Matthias Winckler, baríton. Jordi Savall, director. El Messies de Georg Friedrich Händel. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE DESEMBRE DE 2017.
Critica publicada a la Revista Musical Catalana.
ANAR A LA CRITICA
Crítica de concert: Il Giardino Armonico, Giovanni Antonini
TROBAR UNA PERLA
MÚSICA ANTIGA. Il Giardino Armonico. Giovanni Antonini, director. Obres de Telemann. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 3 DE DESEMBRE DE 2017.
Critica publicada a la Revista Musical Catalana.
ANAR A LA CRITICA
MÚSICA ANTIGA. Il Giardino Armonico. Giovanni Antonini, director. Obres de Telemann. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 3 DE DESEMBRE DE 2017.
Critica publicada a la Revista Musical Catalana.
ANAR A LA CRITICA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)